Lectures llunyanes

Quan d’adolescent m’agafà la dèria de llegir novel·les —en castellà llavors, naturalment—, fou el temps, entre altres, de Rudyard Kipling –El libro de la selva—, Mika Waltari –Sinuhé, el egipcio— i Axel Munthe –La historia de San Michèle—. Després, ja en català, Sándor Márai –L’última trobada—, Baltasar Porcel –Cavalls cap a la fosca— o Pere Calders –Cròniques de la veritat oculta—. A més, altres autors com Umberto Eco, Álvaro Cunqueiro, Indro Montanelli, Néstor Luján, Mercè Rodoreda, Gabriel García Márquez, Carme Riera, Miguel Delibes, Camilo José Cela… podrien ser entre els abans esmentats. El de la lectura és un vici –positiu, home!, sens dubte— que no ens abandona mai més un cop ha començat amb la seva dèria.

Aquí hi hauríem d’ajuntar els poetes, que ben aviat em van arribar al fons del cor i els llegia al llit abans d’adormir-me. Primer, els de caràcte romàntic, com Gustavo Adolfo Bécquer. Després, Josep M. de Sagarra, Federico García Lorca, Joan Maragall, Tomàs Garcés, Antonio Machado, J.V. Foix, Victor Hugo, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Carles Fages de Climent… tan diversos, tan lluny l’un de l’altre. En aquest pal, hi juga molt la memòria, que reté versos i versos per anys i panys: «Del salón en el ángulo oscuro», «Vinya adormida, pedra i atzavara», «Y yo que me la llevé al río», «Els núvols de Nadal no sé què tenen», «Enyoro la vela lleugera», «Es la tierra de Soria árida y fría», «És quan plou que ballo sol», «Demain, dès l’aube, à l’heure où blanchit la campagne», «Puedo escribir los versos más tristes esta noche», «Ara digueu: La ginesta floreix», «De Llers, terra de bruixes, la màgica contalla»…

"En aquella llunyana adolescència i primera joventut, la lectura ens proporcionava estranyes sensacions i somnis abassegadors"

De jovenet, tenia bona mà pel dibuix i l’aquarel·la. A poc a poc, la lletra impresa va anar arraconant aquestes dedicacions fins a fer-les quasi desaparèixer. En anar creixent, la passió per la lectura i l’escriptura s’anà apoderant de mi. Recordo fragments de novel·les i, sobretot, de poesies. Quan ens fem grans, oblidem moltes coses i, en canvi, ens aferrem a fets viscuts amb emoció. De vegades, coses velles d’anys i panys.

Vetlles al llit, amb un llibre de tres-centes planes als dits… En aquella llunyana adolescència i primera joventut, la lectura ens proporcionava estranyes sensacions i somnis abassegadors. La nit sobre els teulats. Lectures llunyanes… Ara que ja som grans, o vells més aviat, la lletra impresa i l’olor del paper ens tenen encara el cor robat. Recordem els versos de Salvador Espriu: «Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos / en encesa espera, / el meu poble i jo»…

Lectures llunyanes… D’elles i d’experiències vitals, bones i dolentes, en va néixer una personalitat i un caràcter. Jo no soc ningú per valorar la categoria d’aquells escriptors i les seves obres. Però algunes em van marcar per sempre. Soc com soc, en gran part, per tot allò que vaig llegir al llit, abans que em vingués la son, en repetides vetlles.

Un exemple: Cançons de rem i de vela, de Josep M. de Sagarra, que em descobriren l’essència d’aquesta costa dura i dreta del Port de la Selva i Llançà: «Vinya adormida, pedra i atzavara, / en el coster jeuen els fils de l’art, / i les escates de la lluna clara / pinten d’argent el tremolí del mar»...