Hiperprotecció

Hi ha notícies que sorprenen, fins al punt que et poden deixar a un pas de l’estupefacció. Fa pocs dies, llegia com els pares i mares d’estudiants universitaris —per tant, majors d’edat— cada vegada més van a parlar amb els professors dels seus fills per demanar-los explicacions sobre les notes o l’evolució acadèmica dels seus descendents.

Força professorat ha contat les seves experiències amb pares que van a veure’ls —normalment de males maneres— per demanar-los explicacions, amb aquella idea tan estesa com errònia que els seus fills sempre tenen raó. El que resulta més paradoxal, és que per llei no es pot donar informació acadèmica als pares perquè els alumnes ja són majors d’edat i responsables únics dels seus actes.

"Vivim una època en què protegim en excés als nostres fills i és lògic, intentem evitar-los qualsevol problema fins i tot molt més enllà del que seria raonable; comprensible i humà, però no els ajudem gens si evitem que s’enfrontin als problemes que per lògica han de tenir"

Aquest fet, anecdòtic tot i que cada vegada menys, no deixa de ser una conseqüència d’una evolució en les relacions familiars que han tendit a protegir la seva descendència de tot i en tot moment, fins al punt que no són conscients de la diferència entre ser major o menor d’edat. Si s’és prou gran per anar de festa, de viatge amb amics o qualsevol altra activitat d’oci, també se n’ha de ser per entomar conseqüències d’allò que no són coses bones.

Escrivia Shakespeare que no hi ha cap altre camí per madurar que aprendre a suportar els cops de la vida. Vivim una època en què protegim en excés als nostres fills i és lògic, intentem evitar-los qualsevol problema fins i tot molt més enllà del que seria raonable; comprensible i humà, però no els ajudem gens si evitem que s’enfrontin als problemes que per lògica han de tenir.

El jovent és molt espavilat en molts aspectes, i s’ha de nodrir d’una experiència que només adquiriran sols a la vida —fent-los costat, però no sent els seus portaveus—; la sobreprotecció s’entén, però si s’allarga més del compte els condemnem quan ja tenen edat de valer-se sols en aquest món. Cada cosa té el seu temps i el seu moment; i arriba quan toca ser espectadors dels teus fills per veure com volen sols.