Els nòduls dels mòduls

Per bé que encara es pot trobar el típic autoempresari que s’ha fet d’or amb la seva activitat, la majoria d’autònoms responen a perfils de persones que estan absolutament sempre i aquí, a diferència de la resta de mortals, sempre és sempre — pendents de les peticions o els capricis dels seus clients. Treballadors que tenen uns ingressos normals sense tenir horari fix— sembla bo, però això és el pitjor que et pot passar — que no gaudeixen de vacances ni es poden posar malalts si no és deixant de facturar i, per tant, renunciant a una vida normal assumint el lema «o reposo o menjo».

"Estem creant una societat en la qual serà un miracle que algun d’aquests nois i noies que ara per ara es troben estudiant o començant a guanyar-se les garrofes, vulguin ser autoempresaris o assalariats. L’escassa motivació no fa diferències, tant li fa que siguin millennials, «Z» o «Alfa»"

Partint d’aquesta base, és cert que comparant els avatars angoixants dels autònoms amb les circumstàncies que solen viure la majoria dels treballadors assalariats a l’empresa privada, queden en una mala situació els pencaires normals i corrents quan moltes vegades es queixen de les seves condicions laborals i dels exigents encàrrecs dels seus caps, ja que almenys aquells saben que tenen la subsistència assegurada a final de mes. I si pugem un escalafó més en el sistema de castes i comparem els empleats privats amb els empleats de la funció pública — els autèntics privilegiats de la societat, rics a part — es constata que la tradicional diferència pel que fa a condicions salarials a favor de l’empresa privada versus la funció pública ha anat minvant, ja que actualment un professor o un mosso d’esquadra, per exemple, guanyen més que la mitjana dels treballadors espanyols, gaudint a part d’unes condicions laborals extremadament millors. Estem creant una societat en la qual serà un miracle que algun d’aquests nois i noies que ara per ara es troben estudiant o començant a guanyar-se les garrofes, vulguin ser autoempresaris o assalariats. L’escassa motivació no fa diferències, tant li fa que siguin millennials, «Z» o «Alfa».

És clar que la solució fàcil és dir: «doncs si tan malament estan els autònoms i els treballadors de la privada, que facin unes oposicions i es passin a la funció pública», escenari tan idíl·lic com inútil si tenim en compte que la riquesa econòmica dels països ni es millora ni s’incrementa amb serveis subvencionats per l’estat, ans al contrari, es creen paquidèrmics centres de cost amb una productivitat intangible, si no inexistent. O sigui que, si us plau, prego a les administracions que deixin d’amargar els autònoms demanant-los que dediquin mitja part de la seva existència a justificar les seves despeses i que es plantegin per què tantes vegades se’ls tracta fiscalment pitjor que a les grans corporacions.

Dit tot això, ja podria tancar aquí l’article i anar al racó de pensar a veure què he fet malament a la vida. Però abans us voldria demanar... algú em pot recomanar un lampista per fer quatre feinetes a casa?