Els nostres morts de cada dia

Si s’hagués de destacar un dia d’aquesta setmana que encetem, hauria de ser diumenge, el dia en què, tradicionalment, les famílies rendeixen homenatge als seus difunts. Però, tal com passa amb la castanyada, que malauradament cada cop està més desbancada entre les noves generacions, els cementiris van quedant més deserts.

La tendència al crematori, segurament més còmoda i econòmica a llarg termini, ha fet que els actuals camposantos (cementiris) siguin més camps que sants. Aquesta modernitat, cada cop més difosa en la nostra cultura, ens priva d’aquest dia de retrobament i meditació envers els nostres benvolguts absents.

La gent ho canvia pel passeig per l’indret on vàrem dipositar, clandestinament, les cendres impersonals que, dins d’una urna, la funerària ens va lliurar dies més tard del traspàs i que, a hores d’ara, són més del paisatge que nostres.

Tot i això, encara es fan les visites guiades a molts cementiris durant aquests dies, com a Figueres, i que expliquen vides interessants de gent que allà hi descansa i que ens transporten a històries pretèrites i desconegudes. I és que, realment, tot i que pugui semblar el contrari, és molt reconfortant fer un passeig pel jardí del repòs.

"El cert és que, tot i que aquest diumenge vinent sigui el dia que el calendari tradicional ens hagi marcat com el dia dels difunts i que no ens acostem mai a la ciutat dels morts, contínuament ens els retrobem; amb un gest, una dita, aquella cançó, un color, un menjar, les olors"

És un moment de recolliment que ens fa veure com en som de petits, de la poca importància de la majoria dels problemes que vivim, i que, enmig del silenci que ens acompanya, ens retrobem amb els records d’aquells que, en vida, es varen guanyar la glòria.

Aturar-se davant del lloc de descans etern d’aquell ésser estimat i sentir que el tens a l’altra banda de la làpida, molt a prop, i pots encetar una conversa cap endins, des del cor o acabar aquella que va quedar pendent.

Però, malgrat no tenir-hi ningú al cementiri, la visita també ens fa imaginar les vides dels finats, algunes curtes, altres segades en plena guerra, fotografies descolorides, flors pansides, espelmes gastades, al costat de sepulcres impecables, gairebé vius.

Però, el cert és que, tot i que aquest diumenge vinent sigui el dia que el calendari tradicional ens hagi marcat com el dia dels difunts i que no ens acostem mai a la ciutat dels morts, contínuament ens els retrobem; amb un gest, una dita, aquella cançó, un color, un menjar, les olors... i fan que, sense adonar-nos-en, cada dia sigui el dia dels morts, dels nostres morts.

D’aquells que viuran amb nosaltres fins que nosaltres passem a viure en els records dels que ens envolten.