Ja n’hi ha prou de viure del relat

Hi ha dies que miro el país i penso que ens hem oblidat de com vam arribar fins aquí. D’aquella gent que s’aixecava a les cinc del matí, que no preguntava qui governava, sinó com tirar endavant. D’aquella Catalunya treballadora, tossuda i honesta que feia més que no pas deia. Potser ens hem acostumat massa a parlar, a prometre, a viure del relat… I massa poc a fer. Han passat anys parlant de promeses, de somnis i de grans paraules. I mentrestant, la realitat s’ha anat fent petita.

Ens hem acostumat a viure del relat: del que vam voler ser, del que encara voldríem ser, o del que ens han fet creure que podríem arribar a ser. Però un país no es fa amb discursos: es fa amb feina, coherència i respecte pels qui s’ho guanyen cada dia.

Catalunya està cansada. Cansada de la política que divideix, que viu de la confrontació i que no dona respostes. Cansada de veure com els mateixos de sempre s’apropien de les paraules poble i llibertat mentre continuen vivint del sistema que diuen combatre. Cansada d’una burocràcia que ofega i d’una classe dirigent que s’ha oblidat del carrer.

La frustració és tan gran que molts han decidit mirar cap a altres opcions. I aquí és on el populisme troba el seu camp fèrtil: en la ràbia, en la decepció i en el ja n’hi ha prou. Però alerta: els qui diuen voler-ho trencar tot no porten cap projecte real, només un discurs emocional i simple. I això no és política, és irresponsabilitat.

Jo també he estat decebut. He vist com es trencava la confiança, com s’utilitzava la il·lusió de la gent per fer carrera, com s’ha canviat la paraula servei públic per sou públic. Però no crec en els discursos que només busquen assenyalar culpables. Crec en la gent que treballa, en la que aixeca la persiana, en la que paga impostos i encara diu bon dia. I així com hi ha partits que continuen parlant de la derrota del 1714 o del referèndum de l’1 d’octubre, jo miro endavant. Respecto la història, però no hi visc.

I si per això em diuen botifler, que em diguin Pere el botifler: no tinc por de cap etiqueta. Perquè el meu catalanisme no és d’exclusió, és de convivència; no és de murs, és de ponts. Jo vull que Catalunya surti d’aquest malson que fa massa temps que no ens porta enlloc, i torni a ser el país que treballa, que innova i que acull. No vull més banderes enfrontades, vull persones unides per un mateix propòsit: fer-ho bé i viure millor. Catalunya necessita tornar a parlar clar. Necessita recuperar la cultura de l’esforç, la del respecte i la del sentit comú. No cal ser independentista ni unionista per voler un país que funcioni. Només cal voler que les coses es facin bé. Que l’administració serveixi i no mani. Que la política sigui una eina i no un escenari. El problema no és estimar Catalunya, és utilitzar-la com a excusa.

I això ho hem vist massa sovint: banderes al vent, paraules grans, però resultats minsos. I mentre el relat omplia tertúlies, les empreses tancaven, els joves marxaven i els barris s’omplien de gent desmotivada. Però jo encara crec en la bona gent. En la que no surt a les fotos però aguanta el país amb la seva feina silenciosa. En els que no criden, però construeixen. En els que encara somriuen malgrat tot. Perquè aquest país no s’ha fet mai amb soroll, sinó amb coratge. Aquesta és la veritable ferida del país: el desànim col·lectiu. I això no es cura amb crits, sinó amb veritat.

El dia que tornem a premiar el mèrit, a respectar la feina ben feta i a dir les coses pel seu nom, començarem a recuperar l’autoestima que ens han robat. Potser ens hem acostumat massa a parlar i a prometre, a viure del relat, i massa poc a fer.

Catalunya no necessita més emoció, necessita direcció. Necessita menys pancarta i més projecte, menys promesa i més resultats. I sobretot, necessita que la gent decent torni a parlar, a opinar i a fer sentir la seva veu. El futur no depèn dels que criden més fort, sinó dels que treballen en silenci i no es rendeixen. Dels que estimen sense exigir res a canvi. Dels que encara creuen que aquest país pot ser millor, si el deixem de convertir en un escenari de política barata. Jo vull seguir dient les coses com són, amb respecte, però sense por. Amb la certesa que estimar Catalunya no és dividir-la, sinó fer-la possible. I fer-la possible comença per mirar la veritat de cara: sense victimisme, sense excuses i sense por a incomodar.

Per acabar, ara em ve al cap el primer discurs públic que vaig fer el maig del 2019 a Roses: "Les fronteres, per mi, són les cicatrius de la història, marcades a sang i foc, per això avui estic aquí: per esborrar fronteres i fer una Catalunya pròspera, recordant les nostres arrels". I segueixo igual d’intacte que el primer dia, defensant les meves idees amb lleialtat, amb veu pròpia i el cap ben alt.

Ja n’hi ha prou de viure del relat. Ara toca viure de la realitat. I fer-la millor, entre tots.

Pere Gotanegra és empresari.