“El problema no és la pineda de la Farella de Llançà, sinó el model que l’ha fet possible”

A la fotografia antiga de la platja de la Farella, que podem trobar a l’Arxiu Municipal de Llançà, hi veiem vinyes que arribaven fins a tocar el mar. Era un paisatge modelat per la pagesia, la pesca i la vida austera però equilibrada d’un poble que trobava el seu sentit en la diversitat d’oficis i d’activitats. Llançà, com tants altres pobles de la Costa Brava, ha anat substituint aquesta diversitat pel monocultiu del turisme.

El turisme, que inicialment va ser una oportunitat, s’ha convertit en la seva única identitat. La pagesia, la ramaderia, la petita indústria, el comerç familiar i fins i tot la pesca artesanal han anat desapareixent. Els locals on abans hi havia botigues que donaven vida als carrers avui són, en molts casos, oficines immobiliàries o segones residències tancades bona part de l’any. I expressions com “no fem això, que els turistes s’ho podrien prendre malament” s’han anat fent habituals, com si el poble hagués de viure pendent de mirades forasteres.

La pineda que alguns reivindiquen com a símbol de la Farella és, en realitat, fruit d’aquell mateix procés: no és una pineda autòctona, sinó plantada quan es va urbanitzar la zona, sobre vinyes que miraven al mar.

Per això, potser cal recordar que el problema no és la pineda, sinó el model que l’ha fet possible. Que la pineda no ens tapi els ulls: el creixement sense mesura, basat en el monocultiu del turisme, pot acabar fent de Llançà un lloc sense identitat i, paradoxalment, menys acollidor per viure-hi.