Gent de ploma

He tingut la sort d’haver conegut personalment deu grans escriptors en llengua catalana: Pere Calders, Tomàs Garcés, J.V. Foix, Maria Àngels Anglada, Baltasar Porcel, Montserrat Vayreda, Vicenç Villatoro, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú i Josep Palau i Fabre.

Amb Calders, que durant anys passà els estius a Llançà, hi vaig compartir moltes converses al despatx de l’alcaldia. A Garcés li vaig fer una entrevista a la Selva de Mar, quan jo era jove. Amb Foix i Palau i Fabre, hi vaig poder parlar en una vetllada literària al pati del Centre Cultural de Llançà. Amb ells, també hi era Garcés. A Maria Àngels Anglada, la vaig entrevistar a casa del seu marit, a Vilamacolum. Amb Baltasar Porcel, hi vaig dinar al Pont Major de Girona i li vaig presentar a Llançà el seu llibre Ulisses a alta mar. Amb Montserrat Vayreda, havíem vingut diverses vegades en cotxe de la Diputació, després de les reunions de la Revista de Girona. A Maria Aurèlia Capmany i Joan Triadú, els vaig conèixer el 1981 en inaugurar-se el nou grup escolar de Llançà, on ambdós van oferir una conferència. I amb Vicenç Villatoro vam ser companys al Parlament de Catalunya, entre el 1999 i el 2002.

"Amb Calders, hi vaig compartir moltes converses al despatx de l’alcaldia. A Garcés li vaig fer una entrevista a la Selva de Mar, quan jo era jove. Amb Foix i Palau i Fabre, hi vaig poder parlar en una vetllada literària al pati del Centre Cultural de Llançà"

Un fragment mostraré de cadascú. Primer les dones, naturalment. Maria Àngels Anglada: «Aquell estiu no va ser massa bo a cap poble de l'Empordà. La primavera i àdhuc l'hivern havien estat més eixuts que de costum, a l'estiu tampoc no va ploure a penes, Sant Jaume i Santa Anna no van fer honor a les dites». Montserrat Vayreda: «Han fet el niu dessota les estretes / cornises dels teulats molsuts i vells. / Han tornat a venir les orenetes, / els més fidels ocells». De Maria Aurèlia Capmany: «La nit molla vibrava sobre les pedres lluents i a l'altra banda del vidre una quieta claror groga, rogenca, d'or vell, dibuixava la presència de la dona. La dona presa dins la gàbia d'or».

I ara els homes. De Pere Calders: «Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent». Tomàs Garcés: «Enyoro la vela lleugera, / el còdol blavís i lluent, / la vinya, la cala planera, / el núvol, la boira i el vent». Versos de J.V. Foix: «La meva mare ho va dir un dia / quan m’acotxava amb blats lleugers, / enllà del somni ho repetia / l’aigua dels astres mitjancers / i els vidres balbs d’una establia / tota d’arrels, al fosc d’un prat: / A cal fuster hi ha novetat». De Baltasar Porcel: «Els companys de viatge d'Ulisses són devorats pels monstres, pels fiblons, per l'aigua esvorancada. Ulisses és a la fi l'home sol a alta mar». Joan Triadú: «En un grau o altre em cal comunicar-me, no me'n sé estar; però alhora sóc molt reservat, fet que fa que resulti esquerp o distant». Ara, Vicenç Villatoro: «Un senyor de Terrassa, un home de Sabadell. Quan els senyors venien de les cases del Passeig, per la Font Vella, les nenes endiumenjades no baixaven mai de la vorera». I de Josep Palau i Fabre: «Totes m'estimen a mi / i jo les estimo totes. / Vagarejo, pelegrí, / al llarg d'un somni de noies. / Doneu-me un cor més petit, / que aquest que tinc no se m'omple»...