El negoci de la sort

Els lineals del supermercat em tenen desorientat. A una banda, moniatos, panellets i carbasses. Dues prestatgeries més enllà, torrons i panettones. Sí, és octubre i ja tenim aquí Nadal fent un pols amb Tots Sants i Halloween. Bé, i si soc sincer, aquest agost ja va caure el primer número del Gordo de Navidad.

Fa anys que la Loteria de Nadal guanya aquesta cursa per atraure la il·lusió d’aquells que esperem un cop de sort, com si aquesta no fes vacances. El negoci de l’esperança no entén de temporades: cada any avancem una mica més el calendari de la il·lusió.

Sabem perfectament que la probabilitat que ens toqui el Gordo és d’una entre 100.000 —més o menys el mateix que trobar aparcament a Cadaqués un dissabte d’agost—, però això no ens treu les ganes de provar sort. La loteria s’ha convertit en un ritual col·lectiu: compres un dècim «per si de cas», un altre amb els companys de feina, un amb la família i encara un més amb els amics del cafè.

"El veritable premi és la complicitat: compartir el número amb qui sigui. Guanyar, al capdavall, és formar part d’aquesta petita utopia"

Les administracions s’omplen, les terminacions més premiades —el 5, el 4, el 6— volen de les mans i la gent continua buscant significats en dates, aniversaris o esdeveniments. La raó matemàtica s’esvaeix davant la necessitat humana de creure que hi ha un patró, una mena de destí amable dins l’atzar.

Només un 5% dels dècims tenen premi, i gairebé sempre modestos. Però el veritable premi és la complicitat: compartir el número amb qui sigui. Guanyar, al capdavall, és formar part d’aquesta petita utopia. Potser aquí està l’autèntic valor de la loteria: no en l’estadística, sinó en la fe laica i col·lectiva que ens recorda que, per un dia, tots podem tenir un cop de sort.