Els carrers seran sempre nostres

Vull imaginar que quan fa uns anys Figueres es va postular per a ser una gran vila quantitativament parlant, algú d’aquell equip de govern que va prendre tal decisió, somiava que algun dia seríem com Sant Cugat o la Moraleja. Sobre el que no tinc dubtes és que ja aleshores n’eren uns quants els qui, temorosos que la decisió no fos del tot encertada, posaven l’accent en el fet d’entendre molt bé quina mena de problemes arribarien amb una població que s’havia de multiplicar gairebé per dos en un curt període de temps.

I sense que això sigui una lliçó per a ningú, sinó més aviat un lament, ens trobem avui en dia amb la profecia que uns quants vaticinaven si fem cas de les dades que situen la capital de l’Alt Empordà a les primeres posicions del rànquing d’activitats delictives de Catalunya.

"Uns quants de nosaltres ens sentim com alienígenes en els nostres propis carrers de tota la vida, perduts i envoltats de kebabs, botigues d’ungles i de fundes de mòbil i amb una recança de no conèixer a ningú quan sortim a defora"

Mira que té mèrit la cosa perquè hi havia moltes altres localitats, per posar un exemple la Jonquera, que tenien moltíssims més números en la rifa de les desgràcies per assolir aquests mèrits, i que, si més no fins avui, han sortit molt més airoses en l’esmentada classificació. Recordo també que a principis dels noranta un servidor estudiava a una Cerdanyola i que imposava un cert respecte passejar-se per determinats barris d’aquella ciutat industrial-dormitori de Barcelona. Era lògic venint d’una Figueres segura i confortable on voltar pels seus carrers era sempre un goig i en la qual l’activitat més propera a un delicte que s’hi cometia era recordar-se’n de la mare del linier al vell camp del Far (o en alguna ocasió un cop de paraigües com de fet va passar).

El cas és que ara tants anys després, i sense entrar en judicis sobre si unes activitats comercials són millors que les altres, uns quants de nosaltres ens sentim com alienígenes en els nostres propis carrers de tota la vida, perduts i envoltats de kebabs, botigues d’ungles i de fundes de mòbil i amb una recança de no conèixer a ningú quan sortim a defora. Una encara pitjor realitat ens diu que aquells carrers que no fa gaire cridàvem que havien de ser sempre nostres, estan en massa ocasions ocupats per gent que es comporta de manera barroera i desvergonyida. És un fet que comencem a estar tips de tanta penya escarxofada a bancs i espais públics de les nostres vies i places bevent, fumant i dedicant-se a increpar els vianants. Si en voleu una mostra, us recomano que passeu per davant del Ramon Muntaner a ser possible sense canviar de vorera, qui ho fa ja sap de quina mena de repugnància parlo. I a partir d’aquí podem entrar en el debat sobre si els qui ho fan són delinqüents, bandarres, homes, immigrants, aborígens, desvalguts, brètols o malvats. O tot i res a la vegada. Però de moment és evident que la batalla del civisme l’estem perdent per golejada.