La meva primera legislatura al Congrés (2004-2006) i el debut a la tribuna d'oradors

Començaré aquest capítol de l’Anecdotari desordenat amb un aclariment: l’espai de temps entre eleccions municipals és un mandat, l’espai entre eleccions parlamentàries és una legislatura. Les primeres tenen un ritme regular (cada quatre anys) i no es poden avançar ni retardar. Les segones, en canvi, es poden avançar per diferents raons, però no allargar. Per tant, als ajuntaments, els mandats sempre duren 4 anys des dels primers comicis, celebrats el 2 d’abril de 1979. Per tant, acabem de passar l’equador de l’onzè mandat.

Quant a eleccions estatals, en canvi, ens trobem ja a la 23a legislatura (les primeres eleccions generals de la transició a l’Estat espanyol es van celebrar el dia 15 de juny de 1977) pels freqüents avançaments electorals.

La meva experiència a la VIII legislatura (2004-2008) comença per l’acreditació. Llargues cues d’electes esperant ser oficialment reconeguts com a diputats i rebre, al cap d’uns dies, un carnet espectacular, de color vermell. No sabia, aleshores, que em seria tan útil, sobretot en els viatges particulars de l’estiu als països de l’Est.

Després de la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats (2 d’abril), cal fer el ritual de l’entrevista amb el monarca (un diputat per cada partit polític). Acabades les trobades, el rei n’infereix si el candidat a presidir el govern (en altres països és el primer ministre) se’n podrà sortir. Constatat això, el rei va proposar José Luis Rodríguez Zapatero (ZP), del PSOE.

La sessió d’investidura va tenir lloc el dia 16 d’abril de 2004, sense sorpreses però amb la tensió derivada dels atemptats d’Atocha. L’endemà el BOE publicava el nomenament. Començava la legislatura? Formalment, no. La litúrgia continuava amb una cerimònia caòtica que se’n diu obertura solemne (22 d’abril), en què el rei pronunciava un discurs (llegia el que li havien escrit, és clar). I dic caòtica perquè com que era conjunta (Congrés i Senat), t’adones que pots haver de romandre dret... si no t’espaviles a buscar algun escó: en un hemicicle pensat per a menys de 400 persones, se n’hi han d’encabir en la cerimònia més de 700. Va ser un campi qui pugui.

Nosaltres vàrem poder seure perquè en Joan Puigcercós, únic diputat d’ERC a la legislatura anterior, ens va advertir. Ell ja havia protagonitzat una anècdota molt comentada: en el seu primer dia de diputat, va intentar entrar per la Puerta de los Leones, a la Carrera de San Jerónimo. No ho va poder fer, perquè aquesta porta únicament s’obre quan els reis assisteixen a una sessió.

La situació la descriu l’enyorat José Antonio Labordeta (DEP), a les Memòries de un beduíno en el Congreso de Diputados. Va ser diputat de la Chunta Aragonesista al llarg de dues legislatures.

Les tardes dels dimecres

Com es pot imaginar, les llargues i -sovint- avorrides sessions plenàries no solien oferir gaire interès per a la premsa, llevat de l’aprovació d’alguna llei especial. Tampoc les sales on es reunien les comissions. Per tant, els periodistes es busquen la vida (les notícies) a l’entrada del Palacio (nom que rep l’edifici on es troba l’hemicicle), al bar, etc. Així és com t’assabentes que quan algú et cita a la M-30, es refereix al passadís que circumda l’hemicicle. Les sessions més sucoses per a la premsa i per al públic eren les dels dimecres a la tarda. Per què? Eren les destinades al control del govern, que sobretot s’exercia amb preguntes orals des de l’escó al president i als ministres.

Estava perfectament reglamentat quina era la periodicitat (torn rigorós dels minoritaris, dels quals quedaven exclosos els dos grans) i el model, aplicable a tothom. Tenies tres minuts en dos torns de paraula, igual que el membre del govern a qui s’havia interpel·lat. Però el ministre (o ZP) sempre tancava. Era un evident avantatge, però just. Per tant, calia entrar al registre la pregunta literal que faries. La mesa la valorava. Els criteris no eren públics, però se sabia que estaven vetades de facto les referides a afers econòmics de la Casa Reial. Això implica que sabien els interpel·lats les preguntes? Sí, lògicament. Les preguntes dels diputats socialistes (grup del govern) eren per ensabonar la tasca dels ministres, amb respostes preparades abans per l’equip d’assessors. Però feta la llei, feta la trampa. I els grups de l’oposició -sobretot el PP- s’escarrassaven a fer preguntes molt curtes i genèriques, per estalviar temps i mirar de despistar l’oponent. En teoria, així els assessors del ministre no li podien preparar la resposta, però tots coneixien el joc: si la pregunta anava d’economia, sempre tenia el membre del govern les últimes dades macroeconòmiques a punt. I així amb cada tema.

Primers dies frenètics

No hi ha cap manual, almenys resumit i clar, que tracti la dinàmica i, sobretot, la nomenclatura del dia a dia al Congrés. Sort d’en Joan Puigcercós, únic diputat d’ERC (cap de llista per Barcelona) fins al 2004. Érem vuit diputats i gaudíem dels avantatges de formar grup parlamentari, malgrat que ERC va rebutjar estar a la mesa (equip directiu del Congreso). En Joan Puigcercós va considerar que ens restaria efectivitat a l’hora de treballar, perquè en la pràctica era com tenir un membre menys al grup. El president del Congreso és la tercera autoritat de l’Estat, després del Rei i el president del govern. I el protocol és el protocol, especialment a Madrid. A la VIII legislatura en va ser president Manuel Marín (DEP), del PSOE, un gat vell de la política: havia dirigit les negociacions de l’entrada a la Unió Europea, i havia ocupat una de les dues Comissaries (ministeris, en diríem avui) que li corresponien a Espanya. Era un personatge que es feia respectar, pel seu passat brillant i pel seu tarannà. Vaig tenir amb ell una relació més estreta del que s’espera d’un diputat novell, especialment quan vaig comunicar-li que volia deixar l’escó. Era el mes de novembre de 2006. En parlaré en un altre capítol.

El Congrés -de fet, tots els Parlaments- s’estructura en dos àmbits de treball: el plenari i les comissions (una trentena llarga). A mi se’m varen assignar -per tant, era el portaveu del grup parlamentari d’ERC- tres comissions, a dues de les quals es tractarien temes fonamentals: Educació i Ciència (que incloïa Esports) i Administracions Públiques. En aquesta, vaig haver de negociar la reforma del Estatuto Básico del Empleado Público amb el ministre Jordi Sevilla. Al final, hi vam votar a favor.

Debut a la tribuna d’oradors

Vaig debutar a la tribuna d’oradors un 18 de maig de 2004. Tremolava com una fulla d’arbre, tot i que estava acostumat a parlar en públic. Les mans em suaven, mirava sovint el rellotge que tens al costat del micròfon: havia cronometrat la durada, no fos cas s’encengués el llum vermell que indica la fi de la intervenció. La tribuna d’oradors del Congrés imposa, sobretot si l’hemicicle és ple de diputats. I aquell dia ho era. El tema era espinós, com tots els que tenen a veure amb la Memòria Històrica: el retorn dels Papers de Salamanca. Una documentació (Generalitat, partits, particulars...) que els vencedors de la guerra civil varen confiscar per utilitzar-la per a la posterior repressió. Vaig escoltar des de la tribuna les expressions dels diputats contraris al retorn, que m’arribaven nítides, en forma d’insults o recriminacions. El text s’havia redactat amb l’assessorament impecable de l’advocat Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, diversos membres de la qual s’havien desplaçat a Madrid per a donar suport.