L'últim adeu a Pere Puértolas, comiat a un fotògraf i personatge singular de Figueres i l'Empordà

Ha estat aquest divendres, 17 d'octubre, a mig matí, quan en Josep Maria Bernils m'ha enviat un missatge que mai hauria volgut llegir: "Ha mort en Pere Puértolas". Malgrat la distància telemàtica ens hem abraçat en el pensament. En Pere Puértolas i Mauri havia estat, durant anys, el fotògraf de referència de l'EMPORDÀ. Personatge irrepetible, home de mil i una anècdotes, tossut com pocs i d'esperit lliure. Amb el seu incombustible Renault 18 de color mel, havia recorregut la comarca de dalt a baix. Ell era el testimoni de l'evolució dels 68 pobles de l'Alt Empordà, un a un, sense perdre detall.

Havia treballat per a una empresa de transports de viatgers a l'estació d'autobusos de Figueres. Era un autèntic reporter a peu del canó, especialista a estar present en tots els saraus haguts i per haver. N'havia fet de l'alçada d'un campanar per aconseguir la imatge que volia, i amb els més joves, com va ser el meu cas quan vaig entrar a la redacció del Setmanari a mitjans dels anys vuitanta, em va fer entendre que res era fàcil, però que tot era possible. Amb ell vaig passar por assistint a maniobres militars amb foc real, amb ell vaig riure quan un dia es va vestir de romà a les fosques per espantar una colla de beates, amb ell vaig viure l'agonia de Dalí i per culpa d'ell vaig fer una de les últimes fotos del geni viu i la primera del seu cos present.

Singular

Era sorneguer, "indomable" com li agradava dir a la Núria Munárriz, la nostra primera directora. "Una ala trencada que sabia volar per fer una bona foto", com diria Josep Capella. Era especialista a posar sobrenoms a la gent, com molt bé recorda en Marc Testart, a les orelles del qual encara ressona el "Menut!" de quan el cridava, o el sempre irònic "Llarg" amb el qual es dirigia a Carles Ayats o la mítica "Tauleta de nit" amb la qual ens feia riure a tots, el nom de la qual no desvetllaré ara.

I les noies: la Cristina, la Sònia, la Susanna, la Marta, la Mercè… Les tractava sempre amb un to divertit. I ja no en parlem de quan s’emprenyava i ens engegava a tots: “Encara me’n faríeu de petits!”, cridava. I s’enfrontava al Bernils director, el meu predecessor, per a dir-li que qui manava era ell. I es quedava tan ample.

Encara recordo l'entusiasme del seu retorn de Cuba, on va anar amb Xavi Jiménez per a fer saber a Fidel Castro que eren allà. Fins i tot van sortir a Informe Semanal. L'equip de redacció de l'EMPORDÀ li feia els encàrrecs penjant un full en una pissarra de suro que ell mateix s'encarregava de retocar per a complicar les coses i riure un xic.

Artesà de la fotografia

En Pere encara era dels fotògrafs que revelaven les fotos a mà, amb les seves cubetes, els seus líquids i la seva manera de treballar com ningú el blanc i negre. Mai va buscar premis, ni lloances. Més aviat les defugia. El podies trobar en el bar Dovitx que gestionava la seva dona, Dolors, al carrer Méndez Núñez. En els grans temps de la nit empordanesa, sabia moure's pels locals de nit a la recerca de personatges i situacions xocants.

Va arribar un moment que la redacció se li feia gran, ja no érem quatre gats, i no era home de compartir eines i secrets de l'ofici. També va fer fotos per a l'Hora Nova i el Diari de Girona. Molts llibres porten obres seves mai signades. El seu llegat fotogràfic el podreu trobar a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà. Les seves fotos en paper van ser cedides per la nostra empresa i digitalitzades anys enrere. La història de la comarca i, sobretot, de Figueres, està immortalitzada en les seves imatges.

Se'n va un amic, un mestre. I no puc fer altra cosa que lamentar no haver estat més a prop d'ell aquests darrers anys. L'últim cop que ens vam veure va ser a la Font Lluminosa, passejava amb l'ajut d'un caminador. Com havíem fet altres vegades, vam dir que sí, que ens havíem de retrobar, que havíem d'anar a dinar o a sopar un dia d'aquests... I no ho hem fet, i me'n penedeixo.

Se n'ha anat en Pere Puértolas Mauri, geni i figura, el cap pelat més brillant de la segona meitat del segle XX, el fotògraf que va saber retratar-nos a tots, sense buscar res a canvi.