Institucions, institucions i institucions

L’any 2012 Daron Acemoglu i James A. Robinson van escriure un llibre titulat Per què fracassen les nacions? En aquell llibre, plantegen com un cas d’estudi la ciutat de Nogales, dividida en dos per la frontera entre Mèxic i els Estats Units: una part és a Arizona i l’altra al sud, a Sonora.

Utilitzen aquest cas per analitzar què ha fet històricament que la part de Nogales, a Arizona, sigui una realitat ben estructurada i funcional i la Nogales de Sonora sigui una realitat comparativament pobra i disfuncional, tot i compartir les mateixes característiques ambientals (geografia, clima, recursos naturals...). Els autors utilitzen Nogales com a exemple clarificador de com la qualitat de les institucions és el factor que marca la diferència entre un territori pròsper i un de pobre. No és, doncs, la disponibilitat de recursos naturals o energètics; ni els condicionats geogràfic; ni el clima; ni el volum de la població o la seva edat el que determina la prosperitat i la inclusivitat d’una societat i una economia. Evidentment, aquests són factors que hi poden contribuir, però no són determinants. Però sí que ho és la qualitat de les institucions de què es dota una societat la que determina el nivell de desenvolupament social i econòmic d’aquesta.

L’any 2024 Daron Acemoglu i James A. Robinson van guanyar el Premi Nobel d’Economia per la seva anàlisi i aprofundiment d’aquesta tesi.

La qualitat de les institucions, enteses com un conjunt ampli d’estructures administratives i socials que articulen una societat i una economia, és el factor que històricament ha permès a un país desenvolupar-se, i de forma equitativa. Les institucions d’un país són els ministeris, la policia, l’exèrcit, els diferents nivells d’administració pública, els ens públics de tota mena... Però també en un sentit ampli ho són la sanitat o el sistema educatiu, entre molts altres.

Quan una societat és capaç d’organitzar-se amb institucions amb valors com la responsabilització, la transparència, la meritocràcia o la professionalitat, l’experiència històrica ha demostrat que aconsegueix una significativa prosperitat compartida. Per contra, quan les institucions d’un país són opaques, existeix el nepotisme, la corrupció, quan no hi ha vocació de servei a la societat o no hi ha conseqüències per a les males pràctiques dutes a terme, aquesta societat es manté polaritzada, pobra, temorosa i amb poca confiança en el sistema.

La qualitat de les institucions és el que caracteritza en darrera instància els països desenvolupats, tant els occidentals com els emergents exitosos. Això és en gran manera el que ha fet a Singapur, Taiwan, Corea del Sud, Xile, Emirats Àrabs Units o Malàisia el que són actualment. Per contra, això és el que ha fet a Mèxic, Egipte, Pakistan, Veneçuela, Angola, Rússia o Corea del Nord el que són en aquest moment històric. La qualitat de les seves institucions.

Però s’ha de tenir molt en compte que aquest procés no és lineal, ni va sempre cap endavant. És un viatge amb moltes incerteses, que requereix una visió àmpliament compartida de cap a on es vol anar. I ningú garanteix l’èxit del procés; ni que aquest sigui irreversible.

I aquí és a on ens trobem en aquests moments. Estem en un context històric a on la qualitat de les institucions aconseguida a escala global i en alguns dels països desenvolupats està en clara regressió. I aquest pot ser el preludi de l’autoritarisme.

Estem veient com la primera potència mundial, que ha arribat a ser-ho en gran manera per l’evolució històrica de la qualitat de les seves institucions, està desmantellant aquesta lògica de forma sorprenentment ràpida. I molts països s’emmirallen en aquest país.

Estem assistint a una regressió inesperada de la qualitat de les seves institucions i de l’augment del personalisme del líder, amb una tendència al culte al líder i a la difuminació de la separació entre els diferents poders.

Així, trobem en aquest país creixentment característiques que defineixen un país en vies de desenvolupament i amb tints autoritaris. L’actual moment dels EUA es caracteritza per l’intervencionisme i l’expansió del poder executiu del president; per pressions sobre el poder judicial; pel menyspreu pel poder legislatiu perquè es governa majoritàriament per decret; la militarització de la seguretat interna desplegant tropes a ciutats; pressions a les institucions econòmiques independents (amenaces a la Fed, intentant acomiadar alts càrrecs seus, extralimitant-se en polítiques comercials aranzelàries...); nepotisme amb la col·locació de familiars Trump a llocs de poder i influència; adopció de mesures econòmiques en benefici propi del líder i el seu entorn (informació privilegiada per tenir guanys a la borsa, llançament de criptomonedes personals del líder, establir com a canal de comunicació del líder la seva pròpia xarxa social...).

Igualment, trobem creixent culte institucionalitzar pel líder: cartells amb la seva cara als carrers militaritzats de Washington, comercialització formal de marxandatge oficial flirtejant amb un tercer mandat (il·legal) del líder pel 2028...

Un líder que, a més, es rodeja d’aduladors que han d’airejar en públic i oficialment les bondats del líder.

Un sistema que creixentment reprimeix altres institucions característiques d’una societat lliure i diversa: amenaces i coaccions a les universitats, revisió de continguts acadèmics per sotmetre’ls al discurs oficial, censura de presentadors de mitjans de comunicació crítics, denegació de visats a acadèmics en funció del seu perfil ideològic, revocació de permisos de residència...

En aquest context expansiu del poder executiu, només el poder judicial (institució clau a les societats ‘madures’) sembla poder contenir aquest procés. Les darreres setmanes s’han aprovat sentències judicials de diferents tribunals que estan declarant il·legals, il·lícites, arbitràries, capritxoses... moltes de les mesures del líder: fins ara. Quan aquestes sentències siguin apel·lades per l’executiu al Tribunal Suprem, on compte amb 6 dels 9 jutges com a fidels conservadors, és molt probable que aquesta institució també cedeixi davant aquesta realitat expansiva.

Si aquest relat fes referència a Turquia, Rússia, Xina, Aràbia Saudita, Veneçuela o El Salvador, en sentiríem còmodes amb l’habitual mantra de "què es pot esperar d’un país i un sistema com aquell...". Ho veuríem claríssim. Però no és el cas. I aquest deteriorament de la qualitat de les institucions s’està estenent a altres països. A Hongria, a Israel, a l’Argentina, a l’Índia...

I també podem veure un procés similar en detriment de la qualitat de certes institucions internacionals, que es veuen inevitablement sotmeses a la lògica d’aquest context i de certs països poderosos. Les Nacions Unides o l’Organització Mundial del Comerç en són casos clars de menyspreu, en un context global a on se les necessiten més que mai.

La qualitat de les institucions defineix clarament la relació dels governants amb la seva societat: a qualsevol nivell. Representa com els governants perceben els seus governats, com volen interactuar amb ells. És per això que, sigui a escala local, comarcal, provincial, regional o estatal, la qualitat de les institucions marca essencialment les relacions entre ‘nosaltres’ i qui ens governa. I conseqüentment, marca l’acceptació general del sistema per part de la societat. És una fotografia claríssima de les relacions que vol establir el poder amb la seva societat. Daron Acemoglu i James A. Robinson tenen clar que societats democràtiques, madures, inclusives i desenvolupades són causa, i efecte, d’institucions amb bona qualitat. I que la lògica inversa també funciona. Estiguem atents.