La Toscana, encara?

Fa uns dies, Xavier Faus va rescatar el vell concepte de la Toscana catalana. Ho va fer a la Jornada Activos a s’Agaró, organitzada pel Diari de Girona i El Periódico de Catalunya, del nostre mateix grup editorial. L’empresari i exvicepresident del Barça recordava que l’Empordà es podria emmirallar en aquella regió italiana que ens supera en PIB de manera aclaparadora.

Ho confesso: jo mateix vaig comprar aquest relat fa dècades. M’agradava pensar que vivíem en una petita Toscana, amb pobles medievals, vinyes i una llum que enamora. Però els anys m’han obligat a matisar aquesta fascinació.

Hi ha semblances evidents: l’arquitectura de pedra, les vinyes que s’estenen pels turons, una gastronomia que combina mar i muntanya com poques. Quan vaig a un celler de l’Albera i em serveixen un vi amb orgull, hi veig similituds amb la Toscana. I quan passejo per Peratallada o Cadaqués, també. Però reduir l’Empordà a un mirall italià em sembla cada cop més pobre i, sobretot, perillós.

"Si hem d’exportar una imatge, que sigui la nostra. No cal disfressar-nos d’italians: som empordanesos"

Perquè l’Empordà és molt més que una postal. El risc de vendre només una còpia —per bo que sigui l’original— és caure en l’estereotip. Convertir-nos en un decorat agradable per a turistes, però sense ànima pròpia. I aleshores, què en fem de la massificació? De l’habitatge inassequible per als veïns? De les carreteres saturades cada pont? Aquest no és el futur que vull per l’Empordà.

Benvinguts siguin els visitants que estimen la nostra terra. Però si hem d’exportar una imatge, que sigui la nostra. No cal disfressar-nos d’italians: som empordanesos. El món ja té una Toscana. El que li falta és descobrir l’Empordà.