De turistes a pelegrins

Fa uns dies van tornar a les seves diòcesis els milers de joves que van pelegrinar a Roma en ocasió del Jubileu de la Joventut. Milers d’arreu del món, cent deu de la nostra diòcesi de Girona, ben acompanyats pel nostre bisbe, fra Octavi.

Mentrestant a les nostres comarques, milers i milions de turistes en cerca d’un temps per a descansar, uns cercant el sol i la platja, altres la muntanya o la ciutat; i alguns anant a fons, en l’atenció als concerts o exposicions.

Fer el turista és acumular experiències, d’una manera especial consumint, mirant el paisatge i gastant. Però no s’impliquen ni es deixen afectar pel que ofereix l’espai on es troben, ni per la gent amb qui es confronten. Passen pels llocs sense deixar-hi una relació profunda. Es deixen guiar pel plaer, per l’evasió, i s’emporta a casa seva una bona col·lecció de fotografies, sobretot de selfies. En canvi, el pelegrí cerca un sentit més profund, una connexió més seriosa, una obertura a la transcendència i, per tant, un enriquiment personal. Fent el camí del seu pelegrinatge, es va transformant ell i el seu entorn.

L’estiu pot ser una oportunitat per passar de ser uns turistes superficials a uns pelegrins que miren, contemplen i veuen el món amb ulls de fe i oberts a la bellesa de la creació, del paisatge, del mar, de les persones. Es tracta d’un canvi d’actitud interior: mirar el món no amb ulls de consumidor sinó amb ulls de fe, oberts a la gratitud, a la bellesa, a la trobada amb Déu i amb el proïsme. Déu parla de moltes maneres: a molta gent amb qui em trobo pel nucli antic de Pals, els faig descobrir els paisatges diversos i canviants del nostre Empordanet, i d’una manera especial de les postes de sol, que cada dia ens donen formes i colors diferents, totes elles plenes de llum i de bellesa desbordant. El pelegrí descobreix que Déu parla a través del paisatge, d’un mar en calma o embravit, d’un rostre de persona desconeguda o d’un espai de silenci interior i exterior, tot contemplant la lluna i els estels de nit, o aquests dies les llàgrimes de Sant Llorenç.

I, per tant, també uns dies de vacances a la costa o a la muntanya, poden ser uns dies de descoberta del transcendent, de la bellesa, i una oportunitat per una travessa per la nostra ànima. Mirar el món amb ulls de pelegrí ens fa descobrir missatges de pau i de solidaritat enmig d’un món ple de conflictes i combats.

La meva tasca de capellà en aquesta nostra Costa Brava em permet connectar amb moltes persones, famílies i grups que ens trobem en les celebracions en les diferents parròquies compartint una mateixa fe, expressada en idiomes diversos. Que tothom resi, alhora, el mateix Parenostre en diverses llengües, fa goig i mostra la universalitat de l’Església. He aconseguit animar les celebracions (a l’estiu) amb cants que són coneguts i cantats en set idiomes diferents, o fer cantar les parts invariables de la missa (Kyrie, Sanctus i Agnus Dei) en el seu original grec i llatí. També m’esforço a predicar l’homilia en tres o quatre idiomes, per ajudar els oients diversos a reflexionar.

Anar a la porta de l’església a fer l’acolliment em permet descobrir de quins països s’apleguen aquell dia a missa; i, en acabar, anar-los a acomiadar em dona peu a rebre el seu agraïment, el seu somriure, la mostra de la seva joia per l’esforç de celebrar una missa internacional. Si en lloc de mirar el turisme com una forma exclusivament d’ingressos econòmics, hi sabéssim aportar, a més, gestos de comprensió, de solidaritat, d’acolliment, potser podríem parlar més de pelegrinatge en la descoberta de paisatges encara encantadors tot i la massificació d’urbanitzacions i de gent. n