Els colors de l’Empordà

Maria dels Àngels Vayreda, al seu poemari Les cinc branques, evocava el color verd tot vestint la nostra comarca: "Si per atzar passeu per l'Empordà, / veureu tants verds que no els podreu comptar. / El verd tremoladís, adolescent, / que es gronxa en els pollancres del torrent. / El verd rosat que espurna el tamariu / i anuncia les tardes de l'estiu. / El verd de les bardisses, aspre i tosc, / que va del verd més clar al verd més fosc. / El verd del prat que regalima llum / i quan la dalla hi passa treu perfum. (…) Si per atzar passeu per l'Empordà / veureu més verds dels que jo us sé contar".

I el blau. El blau fosc de la mar avalotada, sorollosa, curulla d'onades; el blau clar del cel, difús. També el blau ens pinta la immensitat salada: "Mar blava, mar verda, mar escumejanta"... Recordo encara ara uns versos meus d'anys enrere: "El cos voltat de blau d'aquella noia, / la calma blava del bot ancorat / i l'ona blava, / que sent l'esgarrinxada a flor de pell / del bec del gavià"... El blau, la immensitat del blau mar endins, o mar enfora, com vulgueu dir-ho...

I alhora, predominant, el vermell sagnant de les roselles, escampades pels camps de blat, amb un cel damunt encès per la força de la tramuntana. "Cel rogent, pluja o vent" es deia abans. Amb el groc dels gira-sols i dels camps de blat i de colza, els grisos de les roques cantelludes, esquerpes i afuades, de cap de Creus.

I també el blanc, el blanc del Canigó nevat o dels ametllers florits. Els poetes de la Renaixença exposaren versos encesos al Canigó i Jacint Verdaguer li dedicà un poema èpic que va escriure des de la Mare de Déu del Mont. Recordo bé els versos d'aquell Canigó: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra, / mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l'altívol Pirineu"...

És aquesta que ara recordem una muntanya clàssica, ben icònica per a molts empordanesos. De la tardor a la primavera apareix sovint amb el cim cobert de neu. Josep Pla deia que "quan se m'apareix el Canigó, si el dia és clar, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure" (Viatge a la Catalunya Vella, 1968).

Els ametllers són sempre els primers arbres a florir, de finals de gener a mitjans de març. El mestre Pla també ho recordava a Temps de febrer: els ametllers: "Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d'una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l'aire de la lluna plena".

L'Empordà és, sens dubte, una variada mostra de colors i d'essències vitals. Amunt i avall, per la plana i per la muntanya, de dia i de nit. El nostre Empordà és verd i blanc, blau i roig, groc i gris... Els colors de l'Empordà ens porten un senyal d'identitat clar, definitori, que mai podrem refusar ni oblidar. L'Empordà de tots colors és el nostre Empordà, vulguis o no. Els colors de l'Empordà, tan nostres, tan identitaris...

Joan Maragall ho evocà a Vistes al mar: "El cel ben serè / torna el mar més blau, / d'un blau que enamora / al migdia clar, / entre els pins me'l miro... / Dues coses hi ha / que el mirar-les juntes / em fa el cor més gran: / la verdor dels pins, / la blavor del mar".

Josep Maria Salvatella és escriptor, exalcalde de Llançà i exdiputat al Parlament de Catalunya.