Viure la fama a l’Empordà

És irònic pensar que hi ha personatges que prefereixen mantenir-se allunyats del focus públic, mentre, a fora, tot un món està àvid d’informació, selfies i exclusives. En una societat obsessionada a convertir cada moment en contingut viral, hi ha qui s’oposa a la temptació de l’exposició constant.

Fa uns dies, dinant en un restaurant d’un xef català mediàtic, vaig viure una escena que il·lustrava perfectament aquesta paradoxa. Una clienta s’hi va acostar amb ganes de conversa, però ell, amb la fredor d’un plat acabat de sortir de la nevera, es va limitar a un somriure distant abans de tornar als fogons. No era descortesia, sinó una declaració d’intencions: la seva vida privada no és un plat per compartir.

Aquest episodi em va portar al record un altre dinar, anys enrere, a Ca l’Anita, a Cadaqués. Aquell dia, el menjador reunia rostres desconeguts i alguns d’aquells empresaris que brillaven a les pàgines salmó i esquivaven les de successos. Compartien espai amb naturalitat. La fundadora —que ens ha deixat fa poc— regnava als fogons amb discreció, convertint el local en un refugi tant per a visitants discrets com per a figures conegudes. A diferència d’altres destins on la notorietat es ven com a reclam turístic, a l’Empordà la vida privada es protegeix com una denominació d’origen.

En una època en què tot s’exposa, potser el veritable luxe és saber desaparèixer. Com un plat únic que no figura al menú, la vida privada només es gaudeix plenament quan no està a l’abast de tothom. Potser és aquest silenci voluntari el que dona sentit, avui, a la discreció. I és en aquest silenci on alguns troben la veritable llibertat.

Carles Ayats Aljarilla és periodista i gerent de l’EMPORDÀ.