Replantejant-nos i diversificant-nos

Vivim en un món d’ensurts econòmics, a on certes mesures estratègiques sembla que es prenguin en funció de l’humor del matí del decisor en cap. Força decisions no es prenen en funció de criteris econòmics, sinó purament polítics, i d’alineació ideològica (com mostra la increïble justificació dels aranzels dels Estats Units al Brasil: es condiciona una aplicació del 50% d’aranzels a què s’aturi el procés judicial contra l’expresident Bolsonaro...) Moltes d’aquestes polítiques són volàtils i erràtiques; duren el que dura un comentari a les xarxes socials. I moltes d’elles són contradictòries.

Ara bé, és cert que estem en una nova etapa de les relacions econòmiques internacionals, i amb més variables i de gran importància estructural. Ens troben en un món en construcció. Un món més fragmentat, amb més dificultats per accedir a coneixement (limitacions per accedir a certes universitats, revisió i censura de continguts acadèmics, prohibicions de certes fonts a Internet...), per accedir a recursos financers, a matèries primeres, amb problemes polítics, per atraure talent internacional... anem cap a un món a on s’intueixen certs blocs d’influència (o de confluència).

I tot indica que aquesta realitat ha arribat per quedar-se un (llarg?) temps: és la nova realitat. I va més enllà dels Estats Units de Trump. Per tant, les empreses i els estats han de revisar i replantejar les seves estratègies de desenvolupament social i de creixement econòmic i les empreses els seus creixements corporatius a escala internacional.

Evidentment, els EEUU és, i serà, un soci econòmic, empresarial i tecnològic molt rellevant. Per nosaltres és un soci estratègic en diferents fronts. Però és possible que en un futur a mitjà termini deixi de ser-ho en el mateix grau d’intensitat que ho ha estat fins ara. I una part significativa d’aquest possible canvi és degut a decisions (in)conscients preses pel seu propi Govern, i de les inevitables reaccions que genera a la resta de països.

Com podria encarar aquest escenari la nostra ‘matrioixca’ socioeconòmica?

La UE fa bé en analitzar amb una nova mirada l’escenari econòmic internacional. Per molt que pugui arribar a acords amb l’actual govern dels Estats Units, aquests no es poden donar per fiables, donada la més que provada reversibilitat dels acords amb Trump. Per tant, reforçar acords amb rellevants economies de proximitat és una opció central. És el cas de la ràpida aproximació que està havent-hi amb el Regne Unit, o de possibles reforçaments de les relacions econòmiques amb el Marroc, Turquia o els països del Golf. És igualment important diversificar el risc, establint nous acords amb rellevants economies emergents, com és el cas del recent, i no exempt de polèmica, acord amb Mercosur, amb la hipertecnològica Corea del Sud, la potent Índia o l’estrella emergent d’Indonèsia. Aquest sembla el camí per consolidar una nova equació, més equilibrada i diversificada.

I Espanya? L’opció més estratègica i immediata passa per reforçar el mercat únic interior de la UE. Una opció complementària en aquest sentit és revalorar la proximitat, tot reforçant les relacions econòmiques, empresarials, tècniques i humanes amb el Marroc, Turquia o els Balcans. Una altra finestra d’oportunitat per a nosaltres, en un escenari de creixent internacionalització de grans empreses de països emergents, és posicionar-nos com un pont per a la triangulació. Recentment, he conegut vàries empreses d’Amèrica Llatina que utilitzen els seus contactes a l’estat, en algun cas concret a Girona, per accedir a mercats del nord d’Àfrica. I aquesta lògica té un important potencial entre Amèrica Llatina i els països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà (i en doble direcció)

I Catalunya? Crec estratègic reforçar l’activisme i els acords de col·laboració internacional en sectors de valor afegit d’actors intermedis, com ara clústers, cambres de comerç, associacions empresarials, universitats, centres de recerca, ciutats... Catalunya té un llarg i dens recorregut ja fet en aquest aspecte, però sovint massa centrat en les economies ‘madures’ (la UE i els Estats Units). És necessari expandir i reforçar aquest activisme a la nova realitat econòmica internacional: expandir-ho cap a països de proximitat i emergents. Hem de mirar de trobar un equilibri de col·laboracions entre el ‘vell món’ que vivim i ‘el nou món’ que emergeix.

I que podria fer l’Empordà? Fer de la Mediterrània el seu tret diferencial i de valor afegit. Practicant un real activisme euromediterrani. Hauríem de ser un referent de trobada, del coneixement, de la reflexió i de la implementació de cap a on ha d’avançar la sostenibilitat a la Mediterrània. En el turisme. En l’agricultura. En la pesca. En la gastronomia turquesa. En la creativitat. I en el coneixement científic i econòmic de l’economia blava. Existeixen força xarxes euro-mediterrànies sobre vàries d’aquestes temàtiques, a les quals certs actors de l’Empordà podrien jugar un paper; però cap d’elles té ni un sol membre de la comarca. . I això aportaria visibilitat de qualitat, visitants de qualitat, inversió de qualitat, atractiu de valor afegit...i vida de qualitat.

Permeteu-me un incís molt important: com podem estar parlant d’això davant el genocidi que està cometent diàriament Israel a Gaza i Cisjordània? I a la vista de tothom? Mai no podrem dir que no ho sabíem...

Javier Albarracín és consultor i professor de la Blanquera - Universitat Ramon Llull