Entre tots els fem petits

Jo no dic que em sembli malament, però de vegades em sembla que la societat s’està extralimitant amb aquesta exagerada sensibilitat per qualsevol fet i la controvèrsia que es munta al seu voltant. L’última que he observat és la, per a mi, poc convenient celebració de la majoria d’edat del futbolista Lamine Yamal, on es van contractar persones amb acondroplàsia. A mi no m’hi van convidar, per la qual cosa no puc saber quin tracte se’ls va dispensar, però entenc que formaven part d’un espectacle reglat. Sense entrar en els gustos de cadascú, o en si es pot considerar adient l’exhibició de persones amb malformacions físiques, entenc que es tractava d’un espectacle on els actors estaven degudament remunerats. És per això que no entenc el rebombori d’algunes associacions que han criticat la contractació.

Els que tenim una edat recordem que, al segle passat, hi havia un espectacle, el dels «enanos toreros», que, afegit a la tauromàquia, feien un xou que sempre vaig considerar grotesc, però que avui encara es fa. Fins i tot han guanyat una sentència en un jutjat de Màlaga que el volia prohibir, al·legant que ells preferien treballar en aquests espectacles abans que en altres, per exemple de caràcter eròtic, on la degradació i la humiliació encara són més palpables.

"Potser això és el que els manca a aquestes petites persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són"

Històricament, les persones amb particularitats físiques sempre han estat injustament ridiculitzades: eren els bufons del rei i fins i tot els còmics, com Jerry Lewis o Jim Carrey, feien el personatge de grillat, amb veu distorsionada i ulls travats, fins i tot els acudits dels anys vuitanta sobre «gangosos» o tartamuts.

No hi ha gaires persones amb nanisme que ocupin llocs importants o que siguin reconegudes, més enllà de Peter Dinklage, actor a Joc de Trons, o Warwick Davis a Star Wars o Harry Potter. Tampoc l’art els ha tractat massa bé: només cal recordar Mari i Nicolás en un racó del quadre Las Meninas, de Velázquez, o els set nans de la Blancaneu, que se’ls reconeixia per les seves característiques –rondinaire, dormilega, vergonyós...– en lloc de posar-los noms de pila.

De fet, hi ha altres col·lectius amb discapacitats, com els cecs, que, ben organitzats, tenen feines dignes que els poden fer sentir part de la societat. Potser això és el que els manca a aquestes petites persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són. Potser així evitaríem, en ple segle XXI, aquests debats tan fora de lloc, que encara els fan més petits.