Eleccions 2004: el salt de Figueres a Madrid com a Diputat en el context de l'11-M

Les eleccions generals de 2004, celebrades el dia 14 de març, representen un record inesborrable per a la meva trajectòria en el món de la política. Feia pocs mesos que la candidatura d’ERC que jo encapçalava com a independent a les eleccions municipals (any 2003) de Figueres havia protagonitzat una gran sorpresa en obtenir 5 regidors. Per cert, vaig cometre una errada greu en l’anterior episodi: no és la cota màxima del partit a Figueres. Ha estat superada pels 6 regidors (Francesc Canet, Mireia Mata, Miquel Solé, Olga Carbonell, Xavier Besora i Joan Antoni Bertran-DEP) que vàrem assolir a les eleccions municipals de 2007. Una dada que, paradoxalment, va provocar els primers maldecaps a ERC a Figueres. En donaré la meva visió en un episodi proper.

Aquesta irrupció inesperada va fer que l’executiva d’ERC fes un moviment ràpid i a l’estiu d’aquell mateix 2003 em van citar al poble on Joan Puigcercós, secretari general del partit i inicialment cap de llista per Barcelona, passava les vacances (Santa Maria d’Oló), per fer-me la proposta que canviaria la meva vida política: encapçalar la candidatura d’ERC a la circumscripció de Girona en les eleccions generals convocades per Aznar. El repte era gran: ERC no havia tingut cap diputat a Girona des de la recuperació d’allò que se’n va dir democràcia (eleccions de 1977). Per tant, l’últim diputat s’havia elegit en els llunyans temps de la II República. Entre els diputats al Congrés d’ERC a la II República (febrer de 1936, molt polaritzades, integrats a la llista del Front d’Esquerres de Catalunya), n’hi havia un que també era regidor de l’Ajuntament de Figueres, Josep Puig Pujades.

La cara i la creu de la política

Varen ser unes eleccions en què vaig tastar el millor i el pitjor de la política. El millor, els resultats: vàrem obtenir dos dels sis diputats en joc per Girona (Francesc Canet i Joan Puig); el pitjor, el context en què es varen celebrar: tres dies després de l’atemptat de l’integrisme islàmic a l’estació d’Atocha a Madrid. I, sobretot, haver patit en carn pròpia la mesquinesa humana de l’estrella de la ràdio Carlos Herrera. Ho explicaré en el pròxim episodi.

Encara recordo que vaig assistir amb els altres candidats de Girona a la tradicional festa del "trinxat" a Puigcerdà, capital de la Cerdanya, i amb la figuerenca Montse Palma -que ja era diputada al Congrés- vam parlar dels mals presagis electorals per al seu partit (PSOE-PSC), a qui les enquestes donaven clarament perdedor davant el Partit Popular de Mariano Rajoy, un cop Aznar va complir la promesa d’estar únicament 8 anys a la Moncloa. Però els pronòstics van saltar pels aires i José Luis Rodríguez Zapatero es va convertir en guanyador (164 escons, 39 més que a les anteriors) i el PP de M. Rajoy va perdre 35 escons i es va quedar amb 148. Amb les esquerres perifèriques, Zapatero va bastir una còmoda majoria absoluta per a ser investit president.

La interpretació del perquè els estudis demoscòpics van errar és força senzilla. Van ser unes eleccions envoltades de tensió des que el 26 de gener es va saber (portada del diari ABC) que el president d’ERC i conseller en cap del govern tripartit que presidia Pasqual Maragall (PSC) s’havia entrevistat amb la cúpula d’ETA a Perpinyà. Feia només 36 dies que el tripartit governava a Catalunya. El titular va fer tremolar l’estabilitat de l’executiu: "Carod-Rovira ultima un pacte amb ETA perquè no perpetri atemptats a Catalunya". Mentre exercia de president en funcions, el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, s’havia reunit el 4 de gener prop de Perpinyà amb la cúpula de la banda terrorista. No en sabien res ni el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ni una bona part de l’executiva d’ERC. Després de l’entrevista Carod-ETA a Perpinyà, Pasqual Maragall, pressionat des de Madrid, va empènyer Carod-Rovira a dimitir.

La reacció del líder d’ERC va ser encapçalar la llista a Barcelona (o sigui, a Catalunya) al davant de Joan Puigcercós. Com una mena de referèndum sobre la seva decisió de dialogar amb ETA (cosa que, per cert, Aznar ja havia admès haver fet a Suïssa per penjar-se la medalla d’acabar amb el terrorisme). La reacció de Carod-Rovira va ser el revulsiu que necessitaven els sectors més catalanistes de la societat, encara que sabien que Carod no ocuparia l’escó per Barcelona, per a generar un clima d’entusiasme envers l’únic partit que en aquells moments es proclamava independentista sense matisos. Cada míting que tancava Carod (gran orador i home molt culte) era una explosió de crits d’independència, amb música de la Companyia Elèctrica Dharma.

La gravetat de l’atemptat

A aquest context català, podem afegir-hi el context espanyol: un 10% de ciutadans, segons les enquestes, van canviar el sentit del seu vot per la nefasta gestió mediàtica del PP de la tragèdia. El dia 11 de març, de matinada, es produïa un atemptat esgarrifós. Deu artefactes explosius esclataven a quatre punts de la xarxa de Rodalies de Madrid, el primer dels quals a l’estació d’Atocha. 193 persones mortes i quasi 2.000 de ferides. I aquí començava a gestar-se la derrota parlamentària del Partit Popular: la seva versió dels fets (atribuir l’autoria a ETA) s’anava fent inversemblant, es diluïa, a mesura que passaven els minuts.

Ja a les 9.35 h, el lehendakari Juan José Ibarretxe compareixia públicament per a manifestar que l’acció no duia el segell d’ETA. Passades les 10, apareixia Carme Chacón (PSOE-PSC, DEP) descartant l’autoria de la banda basca. També Arnaldo Otegi -se suposa que ell coneixia bé els temes de terrorisme- negava que el modus operandi fos el d’ETA. Fins i tot, els serveis secrets britànics, des de primeres hores del matí, confirmaven a la BBC que els autors eren islamistes radicals. Només una veu discordant: el ministre de l’Interior (en funcions) Ángel Acebes, entestat a dur la contrària a tothom: "Ha sido ETA". I d’aquí no es va moure ni quan via WhatsApp s’havien convocat a Madrid i altres ciutats manifestacions anti-PP, ja que pràcticament tothom estava convençut de qui havien estat els autors. El resultat va ser que la previsible victòria del Partit Popular de Rajoy es va convertir en una amarga derrota a les urnes. I en aquest context em vaig convertir en diputat. Cosa que mai no m’hauria pensat poc temps abans.

Anècdota amb retorn

Una anècdota personal que denota el meu escàs coneixement dels mecanismes polítics: vaig continuar fent de director de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres tres mesos més (vaig acabar el curs), fins que es van constituir les Cortes Generales. Sense ser conscient que cobrés de diputat des del dia de les eleccions. Resultat: quan vaig percebre la nòmina del Congrés (des del 14 de març), vaig retornar al Departament d’Educació les retribucions dels tres mesos. Sempre podré dir que he fet tres mesos de director "gratis" per a l’administració.