Volaven les gavines

Volaven les gavines, avui, sobre el blau ensonyat de la mar en calma. De bon matí ha plogut, hores després ha sortit en «matamongets» que deia l'avi, i tot ha tornat a lloc. Migdia d'estiu lluent, fet i fet. Quietud i silenci ara, a mitja tarda. Volaven i revolaven les gavines, ales esteses, sobre el mirall del Port amb les cases arrenglerades davant de la platja. M'agrada veure-les de lluny quan passen altives.

Un cop, fa força anys ja, en uns illots que en dèiem els Esculls de les Cabres, cap a la partió del terme de Llançà amb el del Port de la Selva, vaig patir l'atac mancomunat d'una parella de gavians. Jo feia musclos i baixaven l'un rere l'altre en picat, mascle i femella suposo, no em vaig entretenir a comprovar-ho. M'havia de submergir cada vegada, acollonit. Després vaig comprendre que volien protegir dos pollets que nedaven allà prop. La defensa de la família, vet aquí.

Les gavines i els gavians per ser bells han de ser en mar, allà són més creïbles. A cap de Creus, posem per cas, queden ben propis, en el seu ambient, tot dibuixant amples corbes per l'aire.

"Les gavines i els gavians per ser bells han de ser en mar, allà són més creïbles. A cap de Creus, posem per cas, queden ben propis, en el seu ambient, tot dibuixant amples corbes per l'aire"

En els meus temps de pescador militant, tot fent el currican amb un company pels volts de Portaló, amb peix artificial, vaig enganxar un gavià que es llançà sobre l'esquer i quedà clavat per una pota. Va errar l'objectiu, simplement. Amb penes i treballs el vam acostar al llagut, era una au amplíssima amb les ales esteses, com un veler caigut, però no vam poder desclavar-li l'ham perquè ens atacava amb forts cops de bec, tot xisclant com un dimoni. Vam tallar el fil i se n'hagué d'anar, lluny, amb un record penjant a la pota dreta.

Les gavines i els gavians per ser bells han de ser en mar, allà són més creïbles. A cap de Creus, posem per cas, queden ben propis, en el seu ambient, tot dibuixant amples corbes per l'aire. Entre el blau de l'onada i el del cel, exactament, que es barallen tothora per l'horitzó. Com deia Stéphane Mallarmé: «Je sens que des oiseaux sont ivres / d'être parmi l'écume inconnue et les cieux»... Ebris doncs, amb tota certesa, com hi ha Déu, borratxos de blau.

La gavineta, el gavià fosc i el gavià argentat, segurament el més abundant al nostre país, la gavina cendrosa, la gavina corsa, la baldriga, el mascarell, el fumarell, el xatrac ... tots plegats formen una àmplia família. A Girona, des dels ponts de l'Onyar, «la clenxa de la ciutat» segons Carles Fages de Climent, se n'han vist sempre, vora el riu o sobrevolant-lo. Però terra endins trobo que perden bona part del seu encant i quan s'acosten als abocadors de deixalles, com fan de vegades tot afamats, esdevenen fins i tot ocellots malastrucs.

Tantes cançons d'amor que han inspirat les gavines, airoses, al llarg del temps! Com l'havanera del mestre Sirés, que cantava temps enllà Marina Rossell: «Oh, gavina voladora / que volteges sobre el mar / i al pas del vent mar enfora / vas volant fins arribar / a la platja assolellada, / platja de dolços records, / on dia i nit hi fa estada / la nina dels meus amors»... Recordeu? Missatgera de dolces besades a l'aimada absent, doncs, la gavina. Com el gavià, la baldriga, el xatrac, el fumarell o el mascarell ...

Com també d'anys enrere, en un altre registre: «On tu giressis l'esguard / el vent ens hi portaria, / t'escoltarien la veu / els peixos i les gavines»... Vint cançons, Tomàs Garcés a la Selva de Mar. Una vella i delicada aroma, perduda ja en el temps ...