Elogi de la persistència

Retre comptes em sembla una cosa assenyada, molt més profitosa i eficaç que prometre el cel.

Comencem per la prehistòria: Trenta-tres anys enrera, un 12 de desembre de 1991, a l'auditori del museu de l'Empordà, Carles Diaz Capmany, en aquell temps governador militar de Girona, va pronunciar la conferència: "Passat i present del Castell de Sant Ferran". El dissabte 14 em va correspondre moderar un debat amb el professor de Botànica de la UB Joan Vallès i Xirau, el biòleg Josep Mª Dacosta i els arquitectes Benet Cervera -autor amb Assumpció Alonso del primer llibre sobre Roca i Bros-, Carles Teixidor - director del pla de protecció del patrimoni de la ciutat – i Enric Viñas i Salvador Tarragó – membres de SOS Monuments-. Persones de formacions intel·lectuals diverses, i de posicions ideològiques molt diferents es van trobar en aquella singular cruïlla convocada per una plataforma política d'independents anomenada "Fòrum Cívic", i vam poder constatar que urbanisme, arquitectura, paisatge, ciutat, parc i castell estaven necessàriament compromesos per a entendre's.

L'abril de 1996, amb l'impuls del regidor de cultura l'historiador Alfons Romero Dalmau, vam signar amb Alfaro Guixot, Viñas Manuel i de la Fuente de Pablo l'acta fundacional de l'Associació d'Amics del Castell.

Societat civil, administració local i responsables de la gestió de l'espai han anat teixint trobades i desacords molt diversos, per sort estimulats i moderats, respectivament, per la batuta de Carlos Diaz Capmany. Sense oblidar la feliç continuïtat de la visita pública que ha prestat des d'aquell moment amb solvència i devoció l'equip de la família Alfaro i la fundació "Les fortaleses catalanes".

Una dècada més tard d'aquella conferència pionera el doctor arquitecte Rafael Vila Rodríguez va presentar el Pla Director encarregat per l'Institut del Patrimoni del Ministeri de Cultura i els primers projectes d'obres que des de l'administració local em correspondria supervisar i en algun cas puntual -les ruïnes de l'antic Hospital- acompanyar solidàriament.

La passió intel·lectual d'en Rafael, fins i tot resultant subratllada per la magnitud i la qualitat de l'obra de la fortalesa on es va dedicar, no va brotar de cop per l'empenta de la tramuntana

La passió intel·lectual d'en Rafael, fins i tot resultant subratllada per la magnitud i la qualitat de l'obra de la fortalesa on es va dedicar, no va brotar de cop per l'empenta de la tramuntana.

Pel que fa al coneixement científic aplicat a l'arquitectura, ens hem de remuntar a la seva tesi de 1986 sobre un sistema geomètric de composició al romànic català dels segles X-XII i a les recerques en el mateix camp sobre basíliques paleocristianes de la Hispània dels segles IV-VI. En relació al segle XVIII ha treballat sobre l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (1720-1803) i els seus efectes a les obres civils i militars.

Arquitecte amb coneixements

Pel que fa al coneixement de l'art i l'ofici, a més de la doble formació com a aparellador i arquitecte destaquen els treballs concrets de restauració. En primer lloc, a finals dels vuitanta, l'experiència a la Casa Milà (la Pedrera de Gaudí), on es van enfrontar en equip al deteriorament de les solucions de ferro que penjaven el mur cortina de pedra ondulant al voltant de la precoç planta lliure. A l'inici d'aquest segle els treballs del Pla Director de la Catedral de Vic i les múltiples obres de restauració que s'hi han succeït. A partir del 2007 també la rehabilitació en etapes, del Convent dels Caputxins de Figueres (la seva victòria en el concurs d'avantprojectes convocat en l'últim mandat de l'alcalde Joan Armangué no pot deslligar-se del predicament que ja havia aconseguit la seva feina al castell). Finalment destaquen els treballs de rehabilitació a pavellons de l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau de Domènech i Muntaner.

Durant aquests vint anys llargs de dedicació a la fortalesa, - en coherència amb l'actitud intel·lectual subjacent al currículum que hem resumit - a l'arquitecte Vila Rodríguez li ha interessat, més que presumir d'ocurrències fotogèniques, comprendre'n els perquès.

Els perquès de la geometria de la composició arquitectònica i de la poliorcètica, dels traçats urbans i les infraestructures d'aigües i sanejament, de l'estàtica i del comportament dels materials, del llenguatge refinat de les traces dibuixades, de la minuciositat dels albarans i de la perícia dels oficis de la pedra, de la calç... i de les retroexcavadores.

Comprendre els perquès, més enllà de la satisfacció erudita, per a intervenir i sobretot resoldre. Com a teòric es capbussa en la documentació - ajudat pel rigor de l'historiador Alfaro - però com a constructor no dóna res per cert fins que no posa el dit a la nafra, o l'aixada a la rasa. Així amb l'experiència acumulada tram a tram, prova i error, constata com els models ideals es materialitzen singularment i imperfecta en un procés complex al llarg de més de dos segles. Ho fan mitjançant successives innovacions constructives, de vegades resultat del mestissatge amb nous materials o tecnologies, d'altres, però, com conseqüència de l'escassetat i de les penúries o de la imperícia, l'atzar o la mala fe.

Conèixer, i resoldre en les peces de lluïment - ajudat per la saviesa del picapedrer Joaquim Casellas Pellicer (1940-2020) - : el trencaclosques de les garites, la transició fins al semicercle de les arestes agudes de l'escarpa, l'adaptació imperceptible de les cornises i motllures al pendent longitudinal del 2%, el contrapès i la palanca en els voladissos, la forma oval omnipresent en òculs i basaments,...

Conèixer i transmetre palpablement a les presentacions didàctiques: de les comunes o latrines, de les plataformes canoneres, de les garites, dels pous, dels fragments de la portalada. Aprofitant la solidesa i la qualitat escultòrica dels materials per aconseguir que entrin fàcilment els conceptes per la vista i pel tacte, estalviant, mentre sigui possible, les virtualitats immersives, invasives i banals.

Conèixer la deforme i, malgrat tot, emotiva i bella ruïna que es mantenia amagada sota muntanyes de rocs, terra i vegetació: a les restes de la porta volada, a l'Hospital inacabat, al baluard de Sant Narcís,....

Intervenir amb la responsabilitat de desmuntar o estintolar parts inestables i perilloses, ajudat per ortopèdies però també per l'habilitat malabarista del maquinista de la retroexcavadora.

Presentar el testimoni documental de l'arquitectura gairebé desapareguda en el difícil balanç entre la calidesa de la ruïna romàntica i la fredor forense del museu.

Més enllà de complir escrupolosament al llarg de tots aquests anys amb les nostres respectives encomanes en el servei públic hem experimentat amb l'autor un repte continu i estimulant: No hi ha hagut desfilada triomfal ni rendició incondicional. No ha passat al davant la jerarquia, ni l'obediència deguda, ni la reserva de competència sinó més aviat una insubornable passió per raonar. El somni de la raó: Treure a la llum i donar presència a les arquitectures oblidades.

Ara mateix (trenta-tres anys després del debat El castell i la ciutat) estem impulsant amb l'arquitecta municipal Itziar Carrera Garcia de Cortázar i altres arquitectes col·laboradors/es els projectes per a la millora d'accessibilitat i integració paisatgística de la Pujada del Castell, inclosos als programes de finançament europeu. No és pas petita la tasca que queda per a la generació següent, però el camí recorregut, del que podem retre comptes amb en Rafael ara i aquí, ha estat enorme i sòlid, lent i persistent.

Nota de l'autor: Aquest article és un extracte i versió catalana del pròleg escrit originalment en castellà per al llibre de l’arquitecte Rafael Vila Rodríguez: “A la estela del Plan Director: 20 años de obras de restauración en la fortaleza de San Fernando de Figueres”.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ