L’espoli de cara i creu: les llaminadures de Caterina Albert

El meu sogre, l’enyorat Fermí Martí Oliveras, sempre em deia que «de tot se n’ha d’aprendre». I tenia raó. Home llegit, pagès amb coneixements i ciutadà del món, en Fermí també es mirava les coses pels seus dos costats, sabent que entre el got mig ple i el got mig buit «hi ha la mesura justa». Ens va deixar, malauradament, fa uns mesos. Amb ell i la família, passejant un dia per l’Escala, ja fa temps, ens vam trobar Lluís Albert. Vam xerrar una estona fins que la conversa va derivar en el record de la seva tia Caterina i en el fet que, casualment, en Fermí havia escoltat a la ràdio la sardana Canigonenca, de l’autor escalenc. «Vingui’m a veure un dia i li ensenyaré les col·leccions que guardo», li va dir.

Ni l’un ni l’altre ja no hi són. I d’entre tots els de la conversa, l’únic que va atendre l’amable invitació de Lluís Albert vaig ser jo. En guardo fotos i un bon record. I també un pensament que m’ha tornat al cap ara que l’Ajuntament de l’Escala ha reobert com a museu el Clos del Pastor. I no és altre que preguntar-me fins a quin punt la col·lecció de peces arqueològiques obtingudes per Caterina Albert van ser una sort (perquè han arribat fins als nostres dies) o un espoli (per com va obtenir-les).

L'hereu de Víctor Català dona el fons de l'escriptora i el manuscrit original de 'Solitud' a l'Escala

Carme Oliveras, en el seu treball «La col·lecció emporitana de Caterina Albert i Paradís» (Annals de l’IEE, 1996) detalla l’origen de tot plegat i em dona una pista clara de l’assumpte: «El seu interès per aquestes restes arqueològiques queda palès ja des de la seva infantesa. De petita, comprava objectes trobats a Empúries amb els diners que li donaven per les llaminadures». Aquest interès cal circumscriure’l al seu temps, en una època. No sempre hem tingut la sort de recuperar les restes trobades a l'Empordà. I quan s’han localitzat científicament o casualment, han marxat fora. Penso en el tresor de Sant Pere de Rodes localitzat el 1989 o en les monedes de can Monturiol de Figueres del 2003, per recordar alguns espolis oficials que ara dormen fora de la comarca i que algun dia mereixerien, totalment o en part, una exposició permanent. Segur que tot plegat forma part d'una bona intenció de preservació i seguretat. I també de voluntat local de mostrar-ho, com ha fet l'Ajuntament de l'Escala. O m'ho sembla. En tot cas, guardo un bon record de Lluís Albert i la seva dedicació a la cultura, el país i a l'obra/llegat de la seva tia.

OpinióMartí Guinart

El Clos del Pastor de l'Escala, un nou espai per descobrir la vida i obra de Caterina Albert / Víctor Català