Escorries de tardor

Octubre és fora ja. Dies curts ara, llum molt matisada, un degotall només riera avall. Lentament, amb recança, als boscos s'ha esvaït aquella orgia d'ocres, carmins i porpres. Els nostres boscos jeuen amb els seus arbres totèmics, arbres que són a la vegada monuments. Els boscos són el decorat propi de la tardor. Llavors, també la cacera i els bolets, records i veus llunyanes... El bosc només, isolat, que es resisteix a morir. Podríem imaginar-nos la llegenda artúrica del Sant Graal sense un bosc tardoral al fons? El calze sant era potser a Sant Pere de Roda, en altre temps una selva d'alzines i suros... Llums estranyes pels marges, dies emboirats, difuses ombres enmig dels vells troncs, les soques retortes, esvorancs humits, molsa i falguera... A terra, una densa i espessa catifa de fulles mortes. Cau la tarda, o ho sembla, qui sap... El cel entre les branques apar d'aram lluent.

Temps ara de rondalles, aquelles que explicaven els avis vora la llar encesa, quan la tarda s'escurçava i les vetlles eren llargues, assossegades i tendres. Fum, fum, fum... Rondalles com les que recollia Joan Guillamet: la d'en Mitja Lluna de Cadaqués, que anà i vingué d'Amèrica en una sola nit, en un llagut comandat per les bruixes. O la del Roig de Riells, que pujava a tot drap la Costa Roja, en un carret tirat per una cabra i un gos. I la del gat que es pixava a l'orinal, o les d'en Feliu de Sors... O com aquella que recordava Carles Pi Sunyer, a Una interpretació de l'Empordà: «El barber de Navata, del qual una dida vella ens contava que ella l'havia vist passant pels carrers. Una ànima en pena, condemnada a vagar els vespres per pobles i masos, amb un petit llum damunt del ventre»...

"Recordem que les carbasses amb l'espelma a dins les posaven anys ha el jovent del nostre Pirineu, per tal d'espantar les velles la nit de Difunts. Tot se'n va i torna després, ja veieu. Qui ens vol i ens pot enganyar?"

I, així mateix, els mites de les fonts boscanes: les fades, les goges, les aloges, les paitides, les encantades, les dones d'aigua... I les llegendes recollides pels nostres poetes, la del Mal Caçador per exemple. Versos de Joan Maragall: «La missa matinal / la diuen allà dalt, / les portes són obertes». I de Josep M. de Sagarra: «A la cambra d'Elvira / ja s'acostava l'Àngel de la Mort»... La llegenda del comte Arnau, també dins el corpus maragallià, pels boscos de Montgrony fins a Sant Joan de les Abadesses: «Només fa mil anys que corre / el comte Arnau, i està cansat»...

És ben curiosa, en la rondallística popular, la reincidència tossuda en el tema de les ànimes en pena. Espectres, aquests, condemnats a vagar eternament en remissió d'un pecat, o probablement de molts. Així, el comte Arnau, el Mal Caçador, el Barber de Navata... Esperits que no trobaven ni trobaran repòs i que es fan presents en determinades hores i circumstàncies. Com la processó de la Santa Compaña, a Galícia, vagant de nit pels caminois estrets vora el riu o vorejant els camps de moresc. En línia directa, tot plegat, amb la tradició literària castellana del Convidat de Pedra, el difunt que assistia a un sopar. Des de Tirso de Molina, a El burlador de Sevilla, fins al Don Juan Tenorio, de Zorrilla.

Recordem que les carbasses amb l'espelma a dins les posaven anys ha el jovent del nostre Pirineu, per tal d'espantar les velles la nit de Difunts. Tot se'n va i torna després, ja veieu. Qui ens vol i ens pot enganyar? Tardor que mor, també. Molts arbres assagen ara el seu particular comiat. És llei de vida. Uns i altres – roures, pollancres, faigs, trèmols, castanyers... – lliuren les seves fulles a la caducitat anual i a la sonora llibertat de la nostra folla tramuntana. I restaran així, nus encara, com un esquema d'arbre, enllaçats en l'abraçada passional del vent...

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ