Ungles

És una realitat, de sobte hem descobert que al final de les nostres extremitats hi tenim ungles! Són, sens dubte, una part important de la nostra anatomia que, darrerament, ha agafat un gran protagonisme. Cal lluir-les polides, pintades i guarnides amb dibuixos de flors, papallones o símbols africans. Decoracions ben variades a gust de la clientela. Els negocis amb aquesta finalitat estètica es multipliquen, plens a vessar de gent amb una necessitat imperiosa de presumir d’unes ungles perfectes, sempre a la moda.

Encuriosida pel fenomen, decideixo experimentar de primera mà. Entro en un local on una noia de cabells negres i ulls esquinçats em pregunta: «¡Hola, guapa!, ¿tú querer pintar uñas?» (són d’un altre país, però amb els clients parlen indi, per facilitar la comunicació). Faig un gest afirmatiu amb el cap (llenguatge universal i directe), m’entén i m’ensenya un panell amb dibuixos d’ungles de formes i mides variades, algunes d’una longitud considerable. Han de ser per a gent de vida contemplativa, impossible fer res amb unes urpes d’aquestes dimensions.

"Diuen que els nous establiments són ràpids i econòmics, però potser al final tot el que sembla tan barat ens acabarà sortint molt car"

Assenyalo les més curtes, sobretot per mantenir una bona relació amb el teclat del meu ordinador. Tot seguit, em convida a triar entre un munt de colors que deixen en ridícul l’arc de Sant Martí; dels més discrets als més llampants per guiar-te negra nit. Som a l’Orient, aquí dins ningú parla català, fins i tot la música és d’un lloc llunyà. Potser l’únic autòcton són els clients.

Peus i mans en remull, encetem un ritual estrany, un individu agenollat llima amb energia les ungles dels meus peus, ni mira, ni diu un mot, vull dir que li importa un rave el que jo pensi o si a la meva sogra l’operen d’apendicitis. Ell va per feina, estan alliçonats per dir allò just i sempre relacionat amb el negoci, la resta distreu. Mantenen una disciplinada actitud robòtica, ràpida i eficient.

Acaba i pregunta: «¿Ves bien, deseas más?». No, gràcies, ja no em queden més ungles. «Ok, pagar en caja, no Visa». Vetllar pel negoci, aquesta és la consigna. Jo pago, ell cobra i m’acomiada: «Adiós, guapa...». Malgrat l’afalac, surto amb una sensació estranya. No puc evitar recordar l’antiga perruqueria del meu poble, punt de trobada on les veïnes secretejaven a plaer i s’explicaven divertides, vida i miracles.

Aquell enyorat espai de guirigall i converses animades. Diuen que els nous establiments són ràpids i econòmics, però potser al final tot el que sembla tan barat ens acabarà sortint molt car.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ