Cant de l’enyor (per a tu, nena)

Aquests dies estiuencs, just quan fa un any que el teu cos va dir prou i vas marxar per sempre, torno a nedar al mar cada matí abans de les 9. L’any passat vaig agafar el costum de donar-te el bon dia («bon dia, nena») mentre nedo d’esquena mirant el cel blau, els núvols (si n’hi ha cap) o el vol d’alguna gavina. Tot i que continua semblant impossible que no et torni a veure més, que no et pugui trucar i sentir la teva veu i el teu riure inconfusible, crec que he après a saber-te amb mi en el que faig; a intuir que en algunes de les meves activitats per a les quals demanava el teu parer o la teva aprovació, ara és com si els rebés directament en prendre la decisió. El 31 de juliol passat m’havia proposat deixar de fumar (fumava des dels catorze, ja ho saps tu prou). Aquesta data arribava just uns deu dies després de la teva mort. Què havia de fer? Posposar-ho? «Què faig, Carmeta?». «Prova-ho igualment», em va semblar que deies. Així ho vaig fer. M’ha costat, però ha funcionat. Tenies raó que pagava la pena provar-ho malgrat el dolor, el desconcert i la pena. Al setembre vaig decidir tornar a fer teatre. «Què, nena? M’hi poso? He trobat un grup a Gràcia». «Endavant, fes-ho, no siguis burro», em va semblar que opinaves.

A tu i a mi ens van unir l’humor i el riure. M’agradava sentir-te riure. M’agradava com explicaves les coses deixant-les anar pel boc gros. Amb el temps, en algunes coses t’he imitat: algunes expressions, alguna manera d’articular o d’estrafer la veu. Quan ens posàvem a riure o quan una cosa ens feia gràcia a tots dos, érem imparables. Literalment: no podíem parar. Recordo una vegada a l’institut Deulofeu. El profe d’anglès va dir una paraula que ens va fer gràcia. Ens va expulsar de la classe perquè no teníem aturador. Em vas dir que t’havies pixat i tot. Recordo uns dels darrers atacs, a Marsella, l’estiu de 2022. Sé que parlàvem d’Apel·les Fenosa, l’il·lustrador, i de cop el vam barrejar o confondre amb el padre Apeles, aquell sonat que sortia a la tele, i ja la vam tenir armada. Oh, nena.

Mor Carmeta Gifre, icònica actriu de La Funcional de Figueres

L’altre gran punt d’unió va ser el teatre, es clar. Vam decidir, tu i jo, muntar un grup a l’institut Deulofeu, i vam buscar companys i un director de fora, l’Alfons Gumbau. Ell ens va proporcionar Tartan dels micos de Terenci Moix, que havia estrenat la Sardà. De fet, l’havia escrit per a ella. Anys després vaig treballar uns mesos amb la Sardà, que recordava fragments dels monòlegs de l’obra que jo només havia escoltat per boca teva. Oh Carmeta.

Vam muntar el nostre propi grup quan ja érem a la universitat. Vam buscar gent de Figueres i voltants. Jo dirigiria i tu series la meva mà dreta, la meva regidora, la meva auxiliar en tot. Vam omplir llibretes (les guardo, es clar) amb les idees per a l’escenografia, la música... Ens encantava fer teatre, i per això em va alegrar tant saber que en continuaries fent quan vas decidir quedar-te a viure a l’Empordà (hi havia el Xavi, i després els nens). Vas entrar a la Funcional i me’n vaig alegrar molt, perquè és un grup que admiro, i no em vaig perdre cap ni una de les obres on actuaves i no saps prou quan lamento quan ara no et veig a l’escenari, dins d’un personatge, enmig d’una escenografia.

Ets la primera AMIGA (així, amb totes les lletres, en majúscula, amb la càrrega emotiva i vivencial que comporta la paraula) que em falta, i la pèrdua resulta una experiència ben estranya. És clar que et recordo i t’enyoro i em sap molt greu aquesta mala jugada que et tenia preparada el destí, Carmeta; i em dol a l’ànima que la Pilar, en Francisco, en Xavi, l’Arnau i l’Emma i tots els amics ens haguem vist obligats a prescindir de tu, del teu escalf, de la teva companyia, del teu bon humor. Però una cosa tinc clara: tots plegats hem tingut la immensa sort de conèixer-te, de tenir-te, de tractar-te, d’estimar-te, de compartir-te, i això és un regal que ens ha fet la vida. I ara, a aquesta refotuda, injusta i malparida vida dels collons (tu diries «dels collons de la padrina d’en Franco») no li queda més remei que servir per recordar-te, enyorar-te i plorar-te orgullosos fins a la fi dels nostres dies. Nena: un dia et portaré a la terra en una obra de teatre.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ