Opinió

Josep Alum

'La casa en flames': entre Cadaqués i Blanes

"Una comedia més agra que dolça de Dani de la Orden, mostra la capacitat truculenta del cinema"

Article relacionat | 'Casa en flames', la tragicomèdia estival de Dani de la Orden ambientada a Cadaqués

Una escena de 'La casa en flames', protagonitzada per Emma Vilarasau.

Una escena de 'La casa en flames', protagonitzada per Emma Vilarasau. / 'La casa en flames'

Entre Blanes i Cadaqués vivia en Siset, el personatge mig tocat de la tramuntana que van popularitzar Sopa de Cabra en una de les seves cançons. Entre Cadaqués i Blanes es desenvolupa la trama de la pel·lícula La casa en flames. Una comèdia més agra que dolça de Dani de la Orden que aquests dies es publicita a la televisió i s’ha estrenat fa poc.

La vaig anar a veure i vaig redescobrir l’enorme capacitat de truculència del cinema. A finals del segle passat els guions ubicaven les trames de molts «espagueti-westerns» a Texas, Arizona ... Estats amb grans pedregars i deserts. Tots vàrem saber, però, ben aviat, que en realitat, els exteriors es rodaven en alguns dels paratges més àrids i despoblats d’Almeria. Als personatges polièdrics, complexos i més o menys tocats de l’ala de La casa en flames, el guió i l’acció els situen a Cadaqués i a les cales del seu entorn. Blanencs i lloretencs, però, descobrim sense massa dificultat ,com una de les platges on els protagonistes han arribat a peu és la nostrada cala Treumal! El tram blanenc de la lloretenca Santa Cristina. No es tracta d’un parell de plans fugaços. Una de les escenes exteriors més intenses està filmada allà. Així , Cadaqués i els seus entorns, a La casa en flames, es perllonguen des del Cap de Creus, costa avall, tot passant per un xalet del Baix Empordà (on diuen que s’ha rodat realment la pel·lícula) fins a la Costa Brava Sud.

El dia que la vaig visionar, les sales multicinema de Blanes havien esdevingut una veritable bogeria de públic, sobretot infantil ( qui diu que el setè art està en crisi?). Ho propiciava el nou lliurament d’un film d’animació, quina saga segueixen amb fidelitat infants i adolescents. Entre les entrades, crispetes, llepolies, begudes, etc, la recaptació degué compensar algunes migrades assistències que, altres vegades, he pogut copsar.

La sala on projectaven La casa en flames estava també plena com poques vegades havia vist. Me’n vaig alegrar, entre altres coses, perquè la pel·lícula s’oferia en versió original, o sigui en català. Bé, per ser del tot precís, en una proposta bilingüe que respecta la llengua i l’origen de tots els personatges. En aquest sentit, la pel·lícula reflecteix el que hauria de o podria ser la comunicació verbal en aquest nostre país: la voluntat d’entendre’ns sigui amb l’idioma que sigui. També la d’acostar-se a la riquesa que suposa pels nouvinguts el coneixement d’altres llengües i cultures.

La casa en flames no va pas d’això. Va de moltes coses, potser de massa coses! No en faré cap spoiler. Els qui sentiu curiositat per veure-la tindreu ocasió de fer-ho als cinemes on, donat l’èxit que està obtenint, «aguantarà» probablement unes setmanes. O si no, més endavant a la televisió o a la plataforma que n’han comprat els drets. És una d’aquelles pel·lícules que, pel que he escoltat i llegit, agrada més al públic en general propiciant un positiu boca-orella, que no pas a la majoria de crítics «professionals». Una pel·lícula que mobilitza posicionaments confrontats entre admiradors i detractors de la veterana actriu Emma Vilarasau. Una pel·lícula que, de passada -molt de passada!- deixa entreveure els disbarats amb què els polítics i la burgesia catalana van malmetre una de les franges costaneres més belles d´Europa: la Costa Brava.  

Subscriu-te per seguir llegint