Sempre he cregut, o he volgut creure, que si Salvador Dalí sabés tot el que s’ha dit d’ell, des del més ignorant fins a grans erudicions d’arreu, s’hauria fet un tip de riure amb algunes de les afirmacions que s’han arribat a fer, i això perquè ell abonava una imatge sobre si mateix que el va ajudar –juntament amb la seva genialitat– a convertir-se en l’artista més important del seu temps.
En poques setmanes, dues notícies dalinianes han arribat des de la ciutat de Figueres. Dues notícies rellevants, que recorden al món que el centre de l’univers dalinià és aquesta ciutat: Figueres; que no només va veure néixer al geni sinó que, també, acull la seva darrera gran obra, el Teatre-Museu Dalí.
Per una banda, la inauguració de la Casa Natal Salvador Dalí al carrer Monturiol, i que després de tres dècades –que aviat és dit– ha obert les portes; un projecte ambiciós i que té tots els elements per convertir-se en un espai de coneixement de l’artista més íntim al gran personatge que tots hem vist alguna vegada als mitjans; és més, té tots els números per convertir-se en l’espai de referència que expliqui l’artista que va crear el museu a l’antic Teatre Principal.
D’altra banda, la inauguració d’una exposició al Teatre – Museu: Dalí. El Crist de Portlligat. Una obra, pintada el 1951 i exposada per primera vegada –i única– a Catalunya el 1952, que té com a seu permanent el Museu de Glasgow d’ençà que el seu Ajuntament l’adquirís el 1952. Remarcar la complexitat que deu haver suposat la gestió d’aquesta exposició per part de la Fundació, i la transcendència que es pugui visitar a Figueres durant sis mesos.
Curiosament, tant la nova Casa Natal com l’exposició del Crist, són elements que acaben confluint. Ambdós posen de rellevància –cadascun a la seva manera– la magnitud d’un dels millors artistes del seu temps, la casa com a espai origen i el Crist com una de les obres màximes (en té diverses) del geni. Dalí, del qual tothom parla, tothom especula, tothom sap, o això ens va voler fer creure.
