Al setembre, El Claustre celebrarà que és el cor d’una comunitat artística des de fa quaranta anys. Reconec que admiro el projecte impulsat per Miquel Mascort i Núria Yglesias. Que ningú pensi que mantenir-se quatre dècades en l’epicentre de l’art ha estat senzill. Al contrari. Durant aquests anys, hem estat testimonis de les dificultats d’un sector en crisi permanent. En mig d’aquesta tempesta, el compromís amb els seus artistes i el seu públic ha permès aquesta galeria nascuda en uns baixos del carrer Nou de Girona, arrelar-se, expandir-se a nous espais i obrir a Figueres a finals del segle passat.
M’agrada explicar que la meva vocació periodística va créixer paral·lelament al meu interès per l’art. La primavera de 1980, encara imberbe, vaig començar a Ràdio Popular de Figueres amb un programa dedicat a cultura. Un espècimen rar actualment. Aquell Qüestions Culturals, copresentat amb Lluís Arté, ens va donar l’oportunitat d’apassionar-nos per la comunicació, però també de gaudir de la conversa i de l’obra d’artistes que érem incapaços de valorar en la seva dimensió real en aquell moment.
Figueres era plena d’art. Les seves galeries oferien una programació que avui seria l’enveja de molts programadors. Una privilegiada situació que, només uns anys més tard, entraria en decadència fins a la desaparició. Del tot a un res que va durar molt temps, massa i tot, en una terra anomenada d’artistes.
L’arribada d’El Claustre a Figueres va ser un renaixement. Una reconnexió amb aquell temps passat encara que no oblidat. Primer al carrer Sant Pau i, des de fa anys, al cor de la Rambla, art i artistes es retroben amb un públic assedegat per recórrer els seus espais i gaudir d’obres que estimulen els sentits.
Salvador Dalí deia que la vida ha de ser una festa contínua. Fem-li cas i preparem-nos per celebrar els quaranta anys d’El Claustre. Felicitats a la família Mascort per aquesta complicitat i resiliència amb l’art i els artistes, i amb tots els clients i amics. Brindem per molts més anys de compromís.
