Sembla que vivim en continu conflicte, a escala personal amb nosaltres mateixos, pel que fa a les relacions familiars, veïnals i d’amics, i a escala social i estructural, on podem posar la globalització, el canvi climàtic i la crisi sistèmica.
Però els conflictes són la base de l’avançament, ja que davant d’un conflicte, desacord o «no-concordança» entre comportaments, actituds i/o idees, persona, grup o societat es veu obligada a negociar, a buscar un punt comú, a renunciar –des de cada banda del conflicte– a alguna cosa que suposa un topall per a aconseguir l’harmonia, perquè diuen que la majoria de les vegades l’harmonia s’aconsegueix, precisament, a través del conflicte.
I, sincerament, a mi se’m fa difícil albirar un xic d’harmonia en el nostre món, en aquest món globalitzat on sembla que l’únic punt en comú que hi ha són els diners, com si fos la sola cosa que pot aconseguir l’acord en una discrepància, tot oblidant-nos de l’entorn en el qual vivim, del medi ambient que ens proporciona equilibri, del món rural que ens aporta aliments... en resum, del benestar de les persones, dels animals, dels vegetals, de la terra, de l’aire, de l’aigua...
En aquests moments tenim diversos conflictes en dansa. La guerra d’Ucraïna, moviments a l’Àfrica, l’escalfament dels pols, el canvi climàtic, la transició energètica, l’expansió de l’extrema dreta a governs diversos i variats, la taula d’escacs dels resultats electorals espanyols...
I semblaria que davant de tots aquests conflictes ningú no vol renunciar a res. I renunciar és abandonar voluntàriament alguna cosa que es té o a la qual es creu que s’hi té dret i... podem renunciar a alguns drets aconseguits? Evidentment que no, perquè la majoria d’ells es troben en la base de la dignitat humana. Però hi ha moltes coses a les quals creiem tenir dret, coses que semblaria que ens fan la vida més fàcil i còmoda, i que només són trampes del sistema capitalista per tenir-nos més atrapats a la roda del hàmster. Hem d’aprendre a destriar allò que és essencial d’allò que és superflu.
Perquè, buscant un símil a la idea de conflicte, podria comparar-lo a un nus entremaliadament enrevessat. Per desenredar-lo, cal primer observar per veure com s’emboliquen els fils, i poder desfer després amb paciència i destresa, sense posar-nos nerviosos ni estirar desesperadament d’un cap i de l’altre, ja que això només porta a enfortir-lo i abandonar-lo per impossible.
