Al marge de la seva definició, que és el fet de passar d’una manera de ser o estar a una altra de diferent, la paraula «transició» ens explica moltes coses i sembla que, a més a més, està de moda. Hem sentit a parlar –i continuem sentint-ne a parlar– de la tan nomenada «transició democràtica espanyola» que, diuen, ens va portar d’una dictadura a una monarquia parlamentària i que, a hores d’ara, no sabem massa bé fins a quin punt va ser una transició, és a dir, un canvi, o continuem poc o molt al mateix lloc. Però sobretot tenim la tan anomenada «transició energètica», que és la previsió d’un canvi cap a una economia sostenible mitjançant l’energia renovable, l’eficiència energètica i el desenvolupament sostenible, amb l’objectiu de deixar de cremar combustibles fòssils, d’eliminar l’energia nuclear i de no fer servir altres recursos naturals que no siguin renovables o que siguin injustos tant a escala mediambiental com social.

Però la petjada que la humanitat –sobretot la dita del primer món– fa sobre la Terra, és molt potent, profunda i destructora, sigui amb petroli, nuclear o renovables. Sí, també amb les dites energies renovables, ja que es capten –o es produeixen– amb uns enginys que, per fabricar-se, necessiten gran quantitat de minerals rars que destrossen molts paisatges... això sí, d’altres països, i llunyans.

Per desgràcia moltes d’aquestes transicions plantegen una vida millor sense proposar una reducció d’aquesta potent petjada, ja que sembla que el més important són els diners. Si es guanyen diners tot va bé, malgrat que l’entorn emmalalteixi i tinguem aigües, terres i aire ben contaminats. I encara que ens diguin que amb els molins de vent i les plaques solars ho solucionem, hem de ser prou realistes per comprendre que no és veritat de cap de les maneres, si seguim amb el mateix delit de creixement i acumulació...

Potser per això, de totes les transicions en dansa, em quedo amb aquella que s’autoanomena «ecosocial», i que té com a principis la frugalitat, l’empatia i uns objectius compartits que impliquen un equilibri tant social com ecològic, ja que hem de ser capaços de treballar per a una transició que anivelli la vida al planeta tot eliminant desigualtats socials i respectant la natura de la qual vivim i en la qual vivim. La tecnologia ens ajuda, però no té la capacitat de salvar-nos de cap desastre (més aviat semblaria que els provoca) senzillament perquè la tècnica no és viva per molt que ho sembli, ja que copia la vida mateixa. No ens enganyem.