València és la veritat despullada. El traje de faena, la poda de drets i la germandat amb la ultradreta. Barcelona és la mascarada, el vestit de les aparences, ideal per sostenir el còctel i declarar-se constitucionalista. Poc més de 300 quilòmetres separen les dues ciutats, en totes dues ha sigut rellevant el PP. La primera mostra sense enganys el que governarà a Espanya, si el votant d’esquerres no es mobilitza el 23J. La segona permet el relat exculpatori: tot per la pàtria.

El pacte al País Valencià no és el primer entre el PP i Vox, però és el més descarat. Sense embuts ni dissimulacions. Amb caricatures icòniques –i punyents–, com la del torero ungit com a conseller de Cultura.

«La violència masclista no existeix», ha afirmat José María Llanos, el diputat de Vox que ja es perfila com a president del Parlament valencià. Amb una frase, nega l’existència d’una violència secular, estructural i específica contra la dona. ¿Tan importants són les paraules? Ho són. Perquè nega a les víctimes la raó de la seva mort o agressió. Perquè és l’excusa per desmuntar els instruments de prevenció, combat i protecció (des de l’educació fins a la xarxa policial, judicial, política i social que ha animat a la denúncia). I perquè, per fi, promou una concepció ideològica que busca un retrocés en els drets de la dona.

No és casual que Vox parli de donar suport a les famílies nombroses i s’oblidi de les monoparentals, majoritàriament formades per mare i fills, amb un 54% de llars en risc de pobresa. No és casual que Vox parli de retirar el suport als migrants, assenyalant-los com a paràsits. És l’única manera de convèncer a les classes més desfavorides per votar un partit que només els perjudicarà: l’oposat a la integració dels migrants no és la seva desaparició, és la marginalitat, amb totes les coses nocives que comporta. Tampoc és casual l’elecció de l’extorero, la cultura és l’últim refugi davant la foscor.

A Barcelona, el suport a Jaume Collboni permet al PP vestir-se de constitucionalista. Però la vestimenta sembla disfressa o emboscada després d’haver pactat amb Vox en gairebé 140 municipis. Per al PSC, el govern en solitari sembla inabordable, però el calendari juga a favor seu. Després del 23J, poden sorgir aliances. Menció especial per a Xavier Trias: comprensible el seu enuig, inacceptable el seu extemporani «que els bombin». La seva esbroncada prepotent als Comuns va fer treure la cara B del que la burgesia considera com «un senyor de Barcelona». Perquè senyors, i senyores, som tots.