Parlem de símbols doncs, ara. Les llances foren en un principi armes de guerra, ja ho sabem. Quan les legions romanes trepitjaren l'empordanesa plana, ressonaren sobre l'empedrat els impactes sorollosos de les seves llances. A cops de llança, segurament, es defensaren el castell de Miralles o la fortalesa de la Roca, avui desapareguts. Després, amb l'arribada de les armes de foc, les llances van passar a ser només un símbol.
Llançà, al seu escut, sempre hi ha ostentat tres llances. Quan el segon consistori democràtic, el 1985, volgué recuperar l'escut original de la vila, es va fer un estudi acurat dels models emprats al llarg dels anys. En la recerca efectuada a l'arxiu municipal es van trobar nou o deu variants, des del 1700 fins als temps actuals. En tots, però, hi havia les tres llances. En disposicions diferents, combinades de vegades amb les barres catalanes o amb altres motius ornamentals. Però sempre, sempre, les tres llances, moltes vegades dretes sobre el mar. De què ve això? S'ha parlat de vegades del topònim llatí del Valle Lanciano, emprat en escrits medievals i també d'un hostal anomenat de la Llança. Qui sap...
Llançà no és cosa d’avui, de cap manera, segurament aquests paratges s’han vist habitats des de fa més de vint segles. Quants en veurà encara?... Totes les coses tenen un principi i un final, com recordava, fa anys i panys, l'Eclesiastès: «Hi ha un temps per a cada cosa: un temps per néixer i un temps per morir». El nostre no és un poble relativament jove, com poden ser-ho els municipis veïns del Port de la Selva o Portbou. Llançà consta ja en documents del segle X: «Ecclesiam Sancti Vicentii quae est in valle Lanciani» (any 974).
Un poble és cosa de molta gent: dels batlles i dels regidors, dels pescadors i dels pagesos, dels paletes i dels fusters, de les mestresses de casa i de les dones de fer feines, dels mestres i dels metges, dels botiguers, dels orfes i de les vídues, dels adinerats i dels captaires, dels de dretes i dels d'esquerres, dels portencs i dels vilencs, dels catalans i dels castellans i dels vinguts d'altres països, dels honrats i dels escanyapobres, de les rates de sagristia i dels menjacapellans... Llançà són, evidentment, Pere Purcallas, Jeroni Feliu, Josep Coll, Joan Ricart, Ricard Suñer i Joaquim Pey, alcaldes; però també Josep Coll i Ligora, instrumentista de tenora; i Dolors Falcó, altruista benefactora dels pobres; i Joan Baptista Serinyana, cronista local del segle XIX; i la mainada que participaven cada any en la capta de la cadireta de la Santa Creu; i Josep Ribalta, novel·lista autor de Jaume Farell, i en Xicu Barris, futbolista destacat al seu temps. I també –per què no?– en Quimet Perolero, que sovint bevia massa i parlava llavors en un francès gutural; i en Pitu Doba, que somiava fantasies mentre pasturava les vaques; i la Nyinga, amb les seves opulentes mamelles, venent cacauets i avellanes a la plaça; i en Maiplou, que anava captant de porta en porta amb la seva eterna cantarella: –Mai plou! Mai plou!...
Llançà ha anat canviant, com tants altres pobles i viles, en unes coses per bé i en altres, no. Aquell poble amb vinyes i olivars, amb llaguts a rem i amb gent que anava a fiar a les botigues i pagava per veremes, o això deien... Va arribar el turisme i tot ha anat canviant, dia a dia. Miquel Martí i Pol, poeta de la plana de Vic, ens ho deixà escrit: «Tenim a penes / el que tenim i prou: l'espai d'història / concreta que ens pertoca i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots, solemnement i clara»...
