Tres-cents anys fa que Antonio Vivaldi es va imaginar un pastor escrutant el cel. El violent vent de nord s’havia calmat i arribava una tempesta. Així ho explica el compositor venecià en els sonets que acompanyen la seva obra més famosa, Les Quatre Estacions (1725), i així comença el segon concert dedicat a l’estiu. Aquest interès de la humanitat per la meteorologia, moltíssim abans que rebés aquest nom, és paral·lel al seu desenvolupament. La nostra fragilitat davant dels seus fenòmens i els seus efectes sobre el nostre estat d’ànim o la nostra activitat han despertat, desperten i estic segur que continuaran despertant, una curiositat desmesurada.

El temps és molt més que una excusa per encetar una conversa. Des d’èpoques immemorials, la incertesa que genera ha farcit el refranyer de dites que busquen trobar una forma per donar resposta a uns fets imprevisibles. Rellegia l’altre dia alguns d’aquests refranys del sisè mes de l’any gregorià i em quedo amb aquest, veient com ha arrencat el d’aquest any: «Al juny, la pluja està lluny, i si plou, cada gota és com el puny». Està clar que algú sense cap dels ginys utilitzats actualment pels homes dels temps, ja va predir que els xàfecs del mes dedicat a Juno són localment intensos i de vegades, acompanyats per grans gotasses.

Tinc la sensació que l’interès per la previsió del temps s’ha multiplicat d’un temps ençà. Encara recordo els dies en què l’aparició de Mariano Medina a la pantalla en blanc i negre del televisor familiar provocava un silenci automàtic. Les seves pissarres i mapes fets a mà emmudien els espectadors pendents de les temperatures, les precipitacions i de les previsions per al cap de setmana. Avui, les dones i els homes del temps també s’han convertit en narradors a temps real dels efectes de l’emergència climàtica. Una realitat que contrasta amb la inacció davant de la deriva mediambiental del planeta. Ja no són previsions, són evidències.