En primer lloc, naturalment, la tramuntana. Aquest vent, que desclou els batents del Portús i baixa rabent plana avall, trenca les onades d'un mar avalotat. «Palau del vent» en digué de l'Empordà el mestre Maragall. Maria Mercè Roca, tal vegada pensant en el seu Portbou natal, ho veié així: «A l'hivern la tramuntana canvia de color, és grisa i freda, fa remolins a les cantonades, xiula entre les portes que no tanquen bé, fa tremolar els vidres i trontollar els llits. Un vent que fa pilons altíssims amb les fulles mortes al voltant dels arbres»...
I llavors, els llocs sagrats, mítics. Llers, escenari dels meus feliços estius joves. Llers, amb la llegenda de les seves bruixes, un poble malaurat, enrunat amb l'explosió de la Guerra Civil, crucificat damunt d'un turó eixut. Carles Fages de Climent ho va contar en els seus versos: «Dones del poble de Llers / que sou gent de mala vida. / Sortint de missa major / aneu a cavar la vinya. / Bruixes mancades de seny, / que us filtreu dintre les cases / deixant petja de les mans / damunt les parets fumades!»... Un altre punt màgic empordanès, crec, és la Salut de Terrades. De petit hi havia pujat amb la tartana de l'avi i recordo com en baixàvem, ran tard, amb una branqueta d'arboç lligada davant del tendal, com una esquitxada roja de sang.
Ara bé, la tradició històrica ens acostaria a Empúries i a Sant Pere de Roda. De la referència grega al nostre país en parlà Manuel Brunet en El meravellós desembarc dels grecs a Empúries. Sant Pere de Roda, per la seva banda, és l'empremta medieval. A mitja muntanya de Verdera, vigilant la costa fins a la frontera. Allà deien que hi havia hagut el temple de la Venus Pirenaica. I llavors cap de Creus... Montserrat Vayreda es preguntava per l'encís d'aquells topants: «¿Fou la màgia de la llum, de la riquesa de la fauna, la benignitat del clima, el que va permetre a l'home de la prehistòria arrelar a tocar de la Mediterrània?¿Quedà encisat pels abruptes penyals de Cap de Creus, on s'obre la Cova de l'Infern i l'escull de la Massa d'Oros, que assenyala el lloc que és el primer on toca el sol cada matí?». Un penyal en forma d'animal, Sa Rata en diuen els de Cadaqués.
L'olivera, el xiprer, el suro, el pi... Arbres totèmics d'aquest nostre país. Tomàs Garcés els evocava: «Adéu-siau, feixes vora del mar! / Adéu- siau, el xiprer i l'olivera! / Sant Elm ens guardi de l'aigua i del llamp, / mentre s'esqueixen els pals i les veles»... O bé Josep Pla: «Arbre de fulla perenne, l'olivera és clara. L'aire i la llum viuen entre la cal·ligrafia precisa de les seves branques».
I també la gent. Sibil·la de Fortià, regina dissortada; el cronista Ramon Muntaner; Narcís Monturiol i el seu Ictíneo; Pep Ventura amb la tenora; el federalista Abdó Terrades; el geni Salvador Dalí; Alexandre Deulofeu i la seva teoria del romànic empordanès; Víctor Català i la seva immortal Solitud... I molts altres encara, tal vegada menys coneguts, com la Lídia de Cadaqués, «que fou i no fou a un temps Teresa la Ben Plantada»; el Gambo de l'Escala, que no tenia pèls a la llengua; el mariner Luard al Port de la Selva, «cridaire, mentider i home de bé», en expressió de Sagarra; en Doro, de la Vall de Santa Creu, «el més gran bolero que hagi existit mai», segons Pol Girbal...
I les dones empordaneses. Haurem sentit a dir moltes vegades expressions com «en Joan de la Flora», «en Quim de la Mercè», o «en Falet de ca la Neus». Clares referències matriarcals, aquestes. Dones fortes les de l'Empordà, que donen nom a tota una família.
