El mandat de l’auditori, ara toca

Aquests darrers temps he estat un afortunat col·laborador de diverses activitats organitzades i fetes a l’Escala. Des de la Vila del Llibre fins a la celebració de l’aniversari de les excavacions d’Empúries com a escola d’arqueòlegs, passant pels consecutius debats electorals. No soc escalenc, ni estic prim com una anxova, ni tinc cap parentiu amb la Trini, però sí que em sento emporità i empordanès. I ja se sap que un bon empordanès mai deixa d’estimar a qualsevol dels pobles del seu territori, siguin del costat que siguin. Vull dir que la barrera fictícia de l’Alt i el Baix no hauria d’anar més enllà d’un fet administratiu que, entre tots, algun dia haurem d’eliminar, per obsoleta i antinatural, aquesta divisió d’imposició política.

En el darrer debat electoral, diversos candidats van esmentar l’Escala com a capital d’aquesta terra de ningú que és la microcomarca –expressió manllevada de Xavier Ballesta– entre el Fluvià i el Bisbe Mort.

Parlant d’aquest debat, no me’n puc estar de dir que la sala d’actes de la Llar del Jubilat del Pedró va fer el fet, però no és l’espai que mereix l’Escala per a aquesta mena d’actes. Tampoc ho és l’Alfolí, malgrat el seu innegable valor patrimonial i atractiu social. Ras i curt, el projecte de construcció del nou auditori projectat en temps de l’alcalde Víctor Puga ha de ser objectiu de futur immediat, amb els retocs tècnics i de prudència pressupostària que siguin necessaris. Estic segur que és una peça clau per al desenvolupament de la vila en tots els àmbits. Serà bo per a les activitats de les entitats locals, serà convenient per a aixecar encara un xic més el llistó de la programació cultural, tindrà repercussions econòmiques en l’àmbit dels congressos i trobades turístiques i empresarials. I, per què no dir-ho, farà fer un salt cap a la petita ciutat que ha de tenir serveis urbans que no facin perdre el caràcter de poble gran d’una l’Escala que viatja en la primera classe del tren turístic del país. I, posats a dir, comencem a pensar quin nom li posaríem. Jo ja en tinc alguns al cap.