Ruralitats

M’ha arribat a les mans el volum 275 de Qüestions de Vida Cristiana (Barcelona, abril 2023), del qual és director un bon company i amic, en Miquel Calsina, i que parla de «ruralitats»; n’he llegit alguns articles, que m’han ajudat a reflexionar sobre la situació del món rural.

Soc fill de casa de pagès; el meu avi va morir ara fa cent anys, i l’àvia i el pare i tres germans més van marxar cap a Campdorà, i van posar masovers a la casa i camps de Can Taverner del Prat. Acabada la guerra civil, el pare va tornar a Celrà per casar-se amb la mare i va continuar cultivant alguns camps i posant una granja de porcs al costat de la casa que es van construir. Tot i fer de carter, seguia cultivant fruiters i porcs. Encara recordo amb goig que quan vaig tenir carnet de conduir, als anys seixanta, portava la mare, de bon matí, al Mercat del Lleó, a Girona.

Les xifres d’abandonament del camp, diu en Pep Riera, a QdVC, als anys setanta, a finals de la dictadura, van passar d’un 8% a menys d’un 1% actualment a Catalunya. I, a més, cal comptar també, com a factors molt negatius, l’envelliment de tota la pagesia, i la manca de relleu generacional.

La Catalunya buida ha deixat territoris amb uns dèficits humans molt difícils de compensar, ja que l’abandonament de pagesos i ramaders ha arrossegat també altres oficis. Sectors aparentment molt productius (llet, fruita dolça...) i molt rics ens han demostrat aquests darrers anys que són molt fràgils. Aquest fet l’explica molt bé la pel·lícula catalana Alcarràs, que reflecteix les vicissituds que viuen i pateixen els membres d’una família pagesa del Segrià que intenta sobreviure en aquestes circumstàncies econòmicament i socialment incertes; i, a més, ho fa en una situació del tot a precari, ja que, a banda d’haver de patir les incerteses del mercat, no són propietaris de les terres que treballen i no tenen cap contracte d’arrendament.

Pep Riera, coordinador nacional d’Unió de Pagesos (1976-2000), conclou que la desaparició de l’agricultura i de la ramaderia tindria conseqüències greus per a tota la societat: ja hem d’importar patates i llet d’altres països. Les vinyes i la producció de vi es van refer parcialment després de la fil·loxera i van esdevenir un monocultiu fruit, en molts casos, de les cooperatives i dels sindicats agrícoles. Ara, amb molts cellers familiars, s’ha arribat al nostre Empordà a una producció de vi de molt bona qualitat.

La situació del canvi climàtic, que comporta una sequera cada vegada més forta, fa que molts camps de secà no aconsegueixin portar a bon fi les collites, o amb resultats molt minsos; i que les zones de regadiu no tinguin prou aigua per assegurar la producció de fruita dolça o dels camps d’arròs de Pals o del Delta.

En els anys que vaig viure a Albons (1983-93), vaig ocupar-me de la Branca Pagesa del Moviment de Pobles i Comarques de Catalunya; fins i tot vam fer reunions transfrontereres i amb alguns pagesos, ecologistes i entitats de consumidors vam crear una Plataforma Rural, i un Simposi internacional sobre Agricultura i Medi Rural a Girona el novembre de 1993, on també va tenir una ponència en Pep Riera.

Una frase seva d’aquell Simposi: «Hem de propugnar una reforma a fons de la PAC, que posi per davant els objectius socials als econòmics, la qualitat per damunt de la quantitat i el manteniment del medi ambient per davant del pur i simple productivisme».

Quan ja feia molts anys que era capellà, els cursos 1995-97 vaig treure la Llicenciatura en Estudis Eclesiàstics a la Facultat de Teologia de Catalunya; entre altres bons professors vaig tenir la religiosa M. Claustre Solé en l’assignatura d’Antic Testament. També en aquest QdVC, hi té un article sobre «La terra en els relats de la Creació» en els primers onze capítols del llibre del Gènesi. Una primera reflexió sobre dos mots: l’adam (ésser humà) està vinculat a l’adamà (terra fèrtil), pel seu origen, la seva vida i el seu destí. L’autor del Gènesi (3, 17-19) mostra clarament la vinculació dels humans amb la terra, perquè la terra es veurà maleïda per causa del pecat de l’home.

En aquesta terra, les persones que hi vivim, segons el relat bíblic, en som simples administradors. Llogaters que tenim el deure de respectar-la i transferir-la als descendents, conscients que es tracta d’una herència. Una terra que es torna infèrtil quan hi ha vessament de sang (Gn 4, 10): «Les sangs del teu germà clamen fins a mi des de la terra». El plural «sangs» és intensiu, indica la immensitat del crim. Això ens mostra que l’expressió està carregada de sentit. El final de la frase (des de la terra) al·ludeix a la mateixa terra que treballa Caín com a pagès.

Acaba M. Claustre amb una reflexió punyent: «L’homo faber ha fet del cosmos-creació el món de la civilització, un món transformat, desenvolupat, però alhora explotat i massa sovint esquinçat per la violència. Hi ha seixanta-quatre guerres declarades en el nostre temps. Com en temps de Caín, la terra clama justícia per la sang de tants germans i germanes. Déu veu les tanques de Melilla, els camps de refugiats, un mar vomitant cadàvers i milers de persones forçades a deixar la seva llar, i ens pregunta novament: ¿On és el teu germà? L’eterna pregunta. I, avui com ahir, continuem justificant-nos. Mentre la fam i la guerra fan estralls, hi ha qui menja, viu i es diverteix com passava en temps de Noè, abans del diluvi».