La Figueres que no estima les pedres

Soc figuerenc. Vaig néixer a Figueres, he crescut a Figueres, treballo a Figueres, visc a Figueres, pago els meus impostos a Figueres i m’estimo Figueres. I com qualsevol altra persona d’aquest món, la meva opinió és meva i sempre l’expresso amb nom i cognoms. Ho vull deixar clar perquè sembla que per opinar sobre què m’agrada o què no m’agrada de la meva ciutat, cal seguir l’opinió dels altres, creure fil per randa les seves veritats i, encara pitjor, tenir com a dogma de fe que allò que no és, no existeix.

Vull dir amb això que després d’haver explicat com a periodista una gran veritat irrefutable com ha estat l’enderroc d’una part del mur perimetral del segle XIX del convent dels Caputxins, han sorgit justificacions polítiques i administratives que expliquen que tot el procés ha estat molt legat i burocràticament impecable, des de 2002 fins ara. No en dubto pas, però discrepo absolutament d’allò que he vist i de les explicacions que he rebut. Un govern que està segur del que fa, no necessita el retrovisor per a justificar els seus actes.

Un ja té una edat. Anava a pàrvuls a l’escola de la Divina Providència quan ens van traslladar d’amagat al Sant Pau per a accelerar el seu enderroc. Vaig néixer poc abans de la desaparició de la Cambra Agrària de la Rambla i, per casualitats de la vida, també vaig ser testimoni de la caiguda d’una part dels arcs del Castell. Tot envoltat d’una legalitat lligada a la seva època i a la voluntat d’uns tècnics i d’uns polítics que van creure en allò que feien.

La rehabilitació del convent dels Caputxins com a auditori ha estat un dels grans encerts municipals de les darreres dècades. De llarg. Encara que cap rètol indiqui la seva existència (ja tocaria!), l’auditori és un referent de totes, totes. El mur de defensa de la tercera guerra carlina era una herència del passat que havia arribat força sencer fins als nostres dies.

Me’n guardo bé prou de comparar el seu valor patrimonial al de les tres animalades abans comentades, però, per a mi, per a algú que estima Figueres, la profanació d’aquest retall d’història m’ha fet mal, perquè tinc clar que no anem sobrats de res. La cripta amb assecador dels cadàvers dels monjos de l’antic convent, també restaurada, és una joia que lligava amb la visió de l’antiga muralla d’espitlleres del segle XIX. Un mur que no tenia la protecció adequada en cap planejament. Tampoc en el de 1983. Però m’ha cridat molt l’atenció que en el POUM aprovat aquest dimecres passat, just pocs dies després de l’esmentat enderroc, es digui clarament que cal «protegir la traça històrica de la implantació com a límit de la ciutat emmurallada». Collons, quaranta anys de POUM i ara que n’estrenem un, casualment, enderroquem una peça del patrimoni que els redactors del pla diuen que s’ha de protegir...

En el parc de les Aigües, no gaire lluny del convent, hi ha una vella roda de molí. La veig sovint i em temo que algun dia desapareixerà. És una pedra més, però, ni amb ella, ni sense ella, no em faran combregar amb allò que no crec. Aquest enderroc s’havia d’haver evitat buscant altres fórmules més imaginatives que permetessin connectar espais sense fer malbé la història. Ni els tècnics tenen sempre la raó, ni jo tampoc.