Franquejar una porta

Vaig veure escrita aquesta frase en una targeta. Era una targeta especial. L’encapçalava la inicial del nom de la persona que me la feia arribar. Què em volia dir?

Amb la targeta hi anava una capseta i dins la capseta, la miniatura d’una porta. Que era un collaret petit i delicat. Era aquesta la porta que havia de franquejar? Perquè, per si algú no ho sap, la frase franquejar una porta vol dir això, travessar-la. Quin obsequi tan ben pensat i escollit. I la miniatura no era la d’una porta qualsevol, sinó que és la d’una obra mestra de l’arquitectura catalana. La va idear l’arquitecte Gaudí. Qualsevol que passegi per Barcelona, la pot veure a la Pedrera.

Relacionem ara aquest relat amb la nostra salut. Quan un nen vol néixer, diuen que pica a la porta. Això vol dir que la mare té contraccions i ha començat la dinàmica del part. S’ha d’estar a l’aguait i evitar que cap imprevist provoqui un ensurt que pugui acabar en un desenllaç fatal. Durant l’embaràs, la dona ha seguit totes les indicacions donades per l’equip d’obstetrícia. Arribat el moment del part, el nadó ha tret el cap i el cos, i s’ha posat a plorar amb tota la virulència que li ha estat possible amb la finalitat de viure la seva vida. I aquesta comença per la infantesa, amb les seves diferents etapes i amb el que això comporta. Els controls de pes i de l’alimentació. Les vacunes posades quan cal i l’escolarització, començada quan toca. Més revisions i vacunes i l’exercici físic i una alimentació sana en tot moment. I uns lligams emocionals ben forts i ben entesos amb la família i el paper dels amics en el benestar infantil. Jocs d’imaginació i creativitat, altres que requereixen esforç físic i de concentració. Tot això hi ha dins el magatzem que guarda i distribueix la salut de l’infant.

A l’adolescència entra en conflicte la presència de l’infant que creix i la del jove que malda per fer-se veure. Certament, aquesta és una època ben complicada de la vida de la persona. La joventut arriba carregada d’energia i il·lusions. La salut de ferro i una força que mai més serà tan potent com en aquesta època fan que aquesta etapa sigui la més cobejada. Època d’estudis i inicis de feina. Responsabilitat, compromís i de nou poder gaudir de l’alegria de la joventut. Fins que arriba la maduresa, carregada de responsabilitats. Després de la maduresa, que a cadascú li dura el que dura, arriba la senectut. Hi ha qui ho relaciona amb la jubilació (sinònim d’alegria). Etapa de gaudi i de penes. Etapa de poder donar per concloses amb èxit moltes de les fites planificades i en què si no fos, pel si no fos, tot aniria bé. Si no fos perquè apareixen algunes xacres en el nostre cos associades al pas del temps, aquesta seria la millor època de la nostra vida. Però això sembla que se solucionarà quan els científics inventin algun enginy o elaborin algun elixir que la modifiqui, per a bé de la humanitat.

La vida vista així és com una obra d’arquitectura, on moltes vegades cadascú es fa els seus propis plànols. Forjant el seu destí. I mentre vivim se’ns obren i tanquen moltes portes. I quan franquegem una porta se’ns obre una nova mirada a l’exterior on hi ha un camí a seguir per a aconseguir viure la vida amb salut.