Tramuntanades

La vaca i el lleó

"Si som capaços d’estar presents en cada moment, allò viscut queda en la nostra ment i és una lliçó nova de tantes com ens arriben en el dia a dia"

Maria Crehuet

Maria Crehuet

M’expliquen un símil del nostre comportament comparant les actituds de la vaca i el lleó per alimentar-se. El lleó jau al sol i observa amb els ulls mig clucs el seu entorn per veure si hi ha alguna presa dèbil a la qual poder atrapar. Quan això s’esdevé, s’aixeca, fa una gran corredissa, l’atrapa, l’engoleix i torna a jaure al sol a pair l’àpat. La vaca passeja pel prat i va menjant, o, millor dit, introduint el menjar al seu pap. Després, amb calma, va rumiant el que ha anat emmagatzemant per alimentar-se, sense presses però sense pauses.

Aquestes dues maneres de fer són semblants a dues maneres d’actuar de les persones. Una s’assembla a les actuacions irreflexives de la persona que busca la satisfacció del moment, però que no acostuma a incorporar reflexions ni comprensions del fet realitzat, tal com sembla que fa el lleó, i, l’altra ens porta a la de la persona reflexiva que mesura les coses i treu la lliçó pertinent de cada actuació, semblant a com fa la vaca.

Aquesta segona, la que correspon a la vaca, seria –segons qui ho explicava– similar a estar present sempre, allò que ara se’n diu mindfulness i, deia, que no estar present en cada moment és comparable al que ens pot passar si, sense que ens n’adonem, ens posen una droga a la beguda. Resulta que tenim tot un temps de la nostra vida que queda esborrat de la ment i no sabem què hem fet ni on hem estat. Com actuem i ens belluguem, per aquests mons de Déu? Com el lleó o com la vaca? O potser a vegades com un i d’altres vegades com l’altra?

Les circumstàncies de la vida sovint ens dominen i no sabem com governar-ne les regnes, però, fer-ho, forma part de l’aprenentatge a què estem abocats des que naixem i fins que morim, perquè cada dia s’aprenen coses noves, i no una, sinó moltes, sobretot si estem alerta, i si no ens afartem, i no només de menjar, sinó d’informació diversa i variada que no aconsegueix altra cosa que deixar-nos la ment abarrotada i no ens permet fer res més que jaure al sol... i ni tan sols per pair el que ha vist i sentit sinó, sovint, per oblidar, sense que tanta informació rebuda ens serveixi per a quasi res...

Si som capaços d’estar presents en cada moment, allò viscut queda en la nostra ment i és una lliçó nova de tantes com ens arriben en el dia a dia. I una lliçó ben apresa és un nou coneixement que ens enriqueix, i no només a nosaltres, sinó a tot l’entorn en el qual vivim.