Des de la Ceba Negra

Enguany el Festival de Crònica Negra de Figueres, la Ceba Negra, ha celebrat la segona edició i podríem dir que ha estat, el terme no s’escau massa amb la temàtica, deliciosa. Els ponents, els pòdcasts, les xerrades, la interacció amb entitats de la ciutat han estat de primer ordre, però potser la que m’ha semblat més oportuna i significativa, ha estat l’homenatge dedicat a l’escriptor figuerenc, Agustí Vehí, que ara fa deu anys ens va deixar.

Revisant arxius, he recordat que fa deu anys vaig dedicar-li un article i un extracte diu: «Crec que Figueres a banda de l’historiador, el docent, l’escriptor brillant i el policia, ha perdut una mica de la seva personalitat, de la seva manera de fer, tan republicana, llibertària i divertida com només aquesta ciutat ho pot ser»; ho pensava llavors i ho continuo pensant ara. Sense persones com l’Agustí Vehí, i d’altres que malauradament ens han deixat, tot plegat és molt menys divertit.

Això seria la prova, hauria de ser-ho, que les ciutats, els pobles, els territoris, els fan la seva gent, amb les seves inquietuds, dèries i manies, el sentit de l’humor i les penes, i moltes altres coses són les que et donen el sentit de pertinença a un territori, a un col·lectiu i a una manera d’entendre la dura realitat que ens envolta. Amb l’Agustí, era una mica més fàcil.

De l’Empordà estant, sent potser l’única nostra pàtria el Comtat d’Empúries –si és que realment ens cal pàtria més enllà del paisatge que ens envolta–, com afirmava l’Agustí Vehí, en aquests deu anys no ha canviat massa el paisatge, el mar, el cel, la tramuntana i la plana que ens somriu i acompanya; però sí l’enyor de les persones amb qui fer tertúlia, riure una mica de tot, parlar de la Figueres d’abans, la seva petita història, i acabar quedant que tan bon punt es proclamés la tercera república ens emplaçàvem a la plaça de l’Ajuntament per celebrar-ho.

Aquest homenatge que s’ha fet des de la Ceba Negra, manté viu el seu record, com ho fan les seves magnífiques novel·les.