St. Pere de Roda: fets i llegendes

Quan jo era petit i anava a l'escola de Llançà, recordo que pujàvem un cop cada any amb el bon temps al monestir de Sant Pere de Roda, a peu amb els mestres, entre ells el meu pare, passant pel coll del Perer. Visitàvem amb calma el cenobi i després dinàvem vora la font, ben engrescats. Vinyes i olivars, parets de pedra seca, estepes i argelagues... El camí de Sant Pere de Roda era un camí veritablement plural. S'hi podia pujar o baixar per Llançà, Vilajuïga, la Vall de Santa Creu, la Selva de Mar o el Port de la Selva.

En les excavacions dutes a terme en aquest monestir l'any 1989 es va trobar una gerra de ceràmica enterrada, amb sis-centes cinquanta-vuit monedes, tres-centes quaranta-vuit d'elles d'or i tres-centes deu de plata. El tresor contenia monedes encunyades al segle XIV, les peces més modernes eren del XVI, en temps de l'abat Ferran Ram. N'hi havia així mateix de Portugal, de Florència, d'Hongria i del Vaticà. Em pregunto si eren d'un ric mercader, pelegrí al monestir per expiar els pecats, que allà va trobar la seva mort? Foren tal vegada l'almoina d'un bisbe florentí? O de l'arquitecte llombard, arribat a cavall d'una euga blanca, que dirigí la reforma de part de l'edifici? O bé es trobaren al costat del cos d'un trobador que morí consumit d'amor, tot sospirant per una bella dama del Vallespir?... Aquest tresor es pot veure avui dia al Museu d'Art de Catalunya, a Barcelona.

Amb els seus gairebé quaranta metres d'alçada, l'església de Sant Pere de Roda va ser consagrada el 1022. Ara fa poc, doncs, se n'ha complert el mil·lenari. Antigament, aquest monestir presumia de la possessió d'una pedra procedent de la lapidació de sant Esteve, el dit petit de santa Helena, una costella de sant Just, un queixal de sant Valeri i una ampolleta amb sang de Crist. Els pelegrins visitants resaven devotament, mentre passejaven amunt i avall per la girola. Els mil anys de la consagració de l'església de Sant Pere coincideixen, tanmateix, amb els de la Bíblia de Rodes, avui dia dipositada a la Biblioteca Nacional de París.

Voltaven el monestir els esquistos, la llicorella, els gneissos i les pegmatites; els brucs, les argelagues, els garrics, els càdecs i el fonoll marí; quant a arbres, abundaven els suros i les alzines, torturats massa sovint per la inclement tramuntana. Josep Pla va escriure sobre aquest tema: «El monestir de Sant Pere de Roda degué posseir una mata de bosc fenomenal, una gran part del rodal que avui anomenem la Selva i en el qual ja no hi ha selva. És molt possible que fos una mata de suros...».

Al cim d'aquesta muntanya hi ha el castell de Sant Salvador de Verdera, un indret fascinant. A una altura de sis-cents setanta metres sobre el nivell del mar, cent cinquanta per damunt del monestir, des d'allà es pot contemplar tota la bella plana empordanesa, des de les muntanyes de l'Albera a la badia de Roses. Una vella llegenda contava que havia viscut per aquells vorals una noia molt formosa. El seu pare, que no volia que ella s'enamorés de qualsevol passavolant, la tancà al castell de Verdera. Però un pastor la conegué i ambdós s'enamoraren bojament. El pare un dia els trobà junts i, pres per la fúria, matà el pastor. La noia, del tot embogida, agafà el cavall de son pare i al galop es llençà daltabaix d'un immens barranc. Anys i anys després, encara se sentien els plors de la noia i els renills del cavall. Aquesta és la llegenda que es contava del Salt de la Reina.

Jo diria que Sant Pere de Roda és, amb tota seguretat, el veritable cor de l'Empordà...