Tribun@

En el país de Pepe Gotera y Otilio

"Resulta impossible entendre com l’Administració posa en perill inversions milionàries –o no– que surten dels recursos aportats per la ciutadania"

Carles Ayats Aljarilla

Carles Ayats Aljarilla

Oscar Wilde tenia un sentit de l’humor mordaç i crític. A banda d’un gran llegat literari, el dramaturg ens va deixar una sentència que l’actualitat s’encarrega de recordar recurrentment: «La realitat supera sempre la ficció». Només hem de repassar els titulars informatius d’un dia qualsevol, per trobar notícies que semblen sortides d’una imaginació desbordada o fruit d’una broma de mal gust.

Això deu haver pensat el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, en saber que l’anhelada actualització dels seus trens trigaria tres anys més per una garrafal errada de càlcul. Renfe va donar unes mides errònies a l’empresa adjudicatària, Construcciones y Auxiliar de Ferrocarriles (CAF), i les noves unitats no passen per decimonònics túnels càntabres. Un nyap de dos-cents cinquanta-vuit milions d’euros que podria acabar amb una mesura poc habitual, el cessament d’alguns responsables tant de la companyia ferroviària com d’Adif per un contracte que res ha d’envejar al dels germans Marx a la pel·lícula Una nit a l’òpera.

L’hemeroteca és plena d’errades inintel·ligibles per a la majoria de nosaltres. Recordem, per exemple, aquells submarins que a finals de la dècada passada no suraven, més tard varen tenir problemes amb els propulsors i, finalment, no cabien al port de Cartagena. Tampoc hem d’anar tan lluny per donar testimonis que nyaps que haurien d’envermellir alguns responsables públics, tècnics i polítics. Resulta impossible entendre com l’Administració posa en perill inversions milionàries –o no– que surten dels recursos aportats per la ciutadania i, en la majoria d’ocasions, ningú se’n fa responsable. Com s’entén que no apliqui la mateixa eficàcia que sovint els administrats senten sobre el seu clatell, em pregunto.

Desitjo un final feliç per al serial dels trens de Cantàbria. Si es depuren responsabilitats, serà un bon símptoma per un país que hauria de deixar de ser l’escenari de Pepe Gotera y Otilio, els entranyables potiners de Francisco Ibáñez.