Jocs d’altre temps

Abans els jocs eren fonamentals en la nostra vida d'infants. Fins a l'adolescència, jocs i amics eren paraules estretament lligades. Hi havia jocs d'habilitat manual, d'elasticitat, de coordinació, de memòria, de deducció, de creativitat, de força... Encara en recordo alguns. Per exemple: El cavall fort, la baldufa, les bitlles, tocar i parar, estirar la corda, cuit i amagar, saltar a peu coixet o saltar a corda...

El cavall fort era un joc molt popular entre joves, sobretot nois. Es decidia quina colla parava i aquests s'ajupien, recolzant-se el primer en una paret i tot formant un llit d'esquenes. Llavors, els de l'altre grup començaven a saltar damunt d'aquell llit. Si algun saltador queia, la seva colla perdia i passava a fer de cavall. Saltar a corda, en canvi, era un joc per a les nenes. Antigues llegendes asseguraven que venia d'un ritu d'iniciació nupcial de la dona, una prova imposada a les donzelles per tal de demostrar la seva lleugeresa i resistència física, del tot necessàries per arribar a ser esposa i mare.

A peu coixet es començava a jugar a la tardor entre colles de nois i responia al desig que la terra donés molts i bons fruits. Cada jugador portava un bastonet que posaven a terra, a cosa d'uns dos metres l'un de l'altre. En jugar, s'havia de seguir tot el trajecte a peu coix, sense tocar cap bastonet. Estirar la corda, en canvi, era un joc de força, que solia practicar-se en les festes majors i aplecs. Es formaven dos grups de nois, cadascun estirava la corda per un cap. Guanyava qui feia seguir l'altre grup i l'obligava a traspassar una ratlla divisòria traçada a terra. Quan un grup flaquejava, demanava ajuda als que s'ho estaven mirant, així els grups s'anaven fent més nombrosos a poc a poc i el joc més interessant.

La baldufa era un petit estri en forma de pera, acabat en una punta aguda, i se la feia giravoltar mitjançant un cordill enrotllat. Les antigues baldufes eren de fusta amb la punta de ferro. Quan la compraven, els nois solien adobar-la, li treien la punta que portava i li posaven un clau de ferrer, que la feia ballar millor, sense rondinar ni fer la senyora. Al joc de bitlles, en canvi, antigament les donzelles hi jugaven per saber qui seria el seu galant o el temps que tardarien a casar-se. El joc consisteix a fer caure una sèrie de bitlles disposades verticalment a terra, llançant-hi des de certa distància una bola. En alguns països encara es juga a les bitlles amb caràcter competitiu i en pistes expressament adequades.

A tocar i parar, qui no hi ha jugat alguna vegada?... El joc, en principi, aplegava un bon grup de nois i noies, entre els quals se sortejava qui parava en primer lloc. Els que paraven sortien en persecució dels altres, els quals procuraven que no els arribessin a tocar. Si un dels que paraven aconseguia tocar un dels que fugien, el jugador tocat havia de parar i anar llavors en persecució dels altres. El joc solia acabar per esgotament i al final guanyava el que havia parat menys vegades.

Cuit i amagar era un altre joc clàssic, molt conegut de la mainada, on es triava el que havia de parar posant-los tots en rotlle mentre es cantava, tot assenyalant-los un per un: «Trenta, quaranta, l'ametlla amarganta, pinyol madur, para, para tu!»... Nosaltres, de petits, aquest joc l'anomenàvem jugar a mistri. Aquest tema dels jocs no l'acabaríem mai. És llarg com un dia sense pa, com es deia abans.