Salut

Quan un se’n va

"Pensar en nosaltres mateixos i veure la mort com el final de la vida no és un exercici gens fàcil de fer"

Dra. Maria Antònia Bonany

Dra. Maria Antònia Bonany

Periòdicament, en aquesta columna, es parla de la mort. I potser algú es preguntarà: «Per què s’omple de mort un espai destinat a la vida?». Doncs perquè aquí es tracten temes de salut relacionats amb la vida. I podem intuir que la resposta és: «la mort és el final de la vida».

Quan algú se’n va, ens sol deixar un buit, una sensació d’enyorança, de tristesa, de ràbia o de placidesa. Quan una persona es mor, tenim tendència a recordar-la amb les experiències viscudes amb ella només les més boniques, les més divertides i les més agradables.

Una persona que fou pionera en l’estudi i la divulsió de la tanatologia fou Elisabeth Kübler-Ross qui va escriure en el llibre La mort i el ben morir, publicat l’any 1969, sobre la mort i l’elaboració del dol. Va descriure les cinc etapes per les quals es passa quan hi ha una pèrdua. Aquí les descriurem, perquè el seu (re)coneixement és una eina útil per realitzar un bon dol. Va elaborar un model de procés de dol que va des de la negació, la ira, la negociació, la depressió fins a arribar a l’acceptació de la pèrdua. El va escriure basant-se en estudis fets a pacients terminals a la universitat de Chicago. S’ha de dir que Elizabeth Kübler-Ross era una psiquiatra suïssa que va escriure molts altres llibres, relacionats amb la mort infantil i juvenil. Aquest model de les fases del dol no té una estructura rígida, cosa que fa que no sempre segueixi aquest ordre.

La primera fase és la negació de la pèrdua de la persona i sol anar associada al xoc emocional o a l’embotiment emocional i cognitiu davant la notícia. També es pot negar la importància de la pèrdua o que aquesta sigui definitiva. Tot seguit hi ha una reacció d’ira, apareixent sentiments de frustració i d’impotència per la pròpia incapacitat de modificar les conseqüències de la pèrdua. Aquesta frustració provoca enuig i ira. I es busca la causa de la pèrdua, en un mateix o en una altra persona. És important superar aquesta fase per poder arribar a la de la negociació. És la fase de l’esperança que res canviarà. La quarta fase és la de la depressió. Aquí es comença a assumir la realitat de la pèrdua i apareixen els sentiments de tristesa i de desesperança, que solen anar acompanyats d’aïllament social i pèrdua d’interessos i motivacions. La pèrdua d’un ésser estimat, el fet d’haver d’afrontar la pròpia mort i altres possibles causes de dol, poden provocar la sensació de pèrdua de sentit de la pròpia vida, com a mínim durant una temporada. Amb l’acceptació de la pèrdua arriba la calma. Es comprèn que la mort és un fenomen natural de la vida humana i que aquesta és finita. En aquesta fase, pot haver-hi reflexions sobre la pròpia vida i de com encarar la pròpia mort.

De vegades podem pensar que la nostra vida és molt complicada, i llavors ens podem plantejar: «Quina certesa tenim que sabrem morir amb dignitat?». Pensar en nosaltres mateixos i veure la mort com el final de la vida no és un exercici gens fàcil de fer. Durant la vida, s’ha d’aprendre a morir. I tot i que aquest pugui ser un procés complex, hem de tenir present que parlar-ne amb els nostres éssers humans més propers pot ajudar-nos, no només a nosaltres, sinó també a ells, fent possible l’elaboració d’un dol normal.