Salut

El càncer infantil

"El paper de l’escola és molt rellevant en la vida del nen i mantenir-lo connectat a ella evitarà l’aïllament d’una part del seu ambient"

Dra. Maria Antònia Bonany

Dra. Maria Antònia Bonany

Aquesta és una malaltia poc freqüent en els infants. A casa nostra se’n diagnostiquen uns 200 casos cada any en la franja d’edat que va dels 0 als 14 anys, i els que es presenten amb més freqüència són les leucèmies, els càncers del sistema nerviós central i el dels limfomes.

La supervivència a aquestes malalties ha augmentat en els darrers anys. Hem de pensar en el paper que té la medicina assistencial per atendre aquest malalt, tan jove i delicat, i d’una malaltia tan greu. Cal tenir en compte que s’han d’atendre (emocionalment) els pares i les mares, de vegades no només en el moment que se’ls dona el diagnòstic de càncer al seu fill, sinó durant tot el procés. Per un altre costat, també és important l’atenció emocional del pacient.

Els pares, quan se’ls dona el diagnòstic de la malaltia del fill, poden espantar-se, enrabiar-se i/o estar molt tristos. De vegades ha de passar temps perquè es puguin situar, entendre i acceptar el que està passant al seu fill/a i com han d’actuar. Cal que demanin tota la informació que necessitin als sanitaris, tant pel que fa a la malaltia com del procés que l’acompanyarà. S’ha de demanar tantes vegades com calgui, perquè l’impacte de la notícia pot dificultar la capacitat d’enteniment de la informació. Cal que sàpiguen sobre les proves que se li faran i quan se sabran els resultats, perquè com més coneixement es té, hi ha menys angoixa. L’equip sanitari fa l’acompanyament del malalt i de la seva família. Un altre aspecte molt important és el de la comunicació entre pares i fills. Parlar-ne, comunicar-se, farà disminuir la por als infants, els facilitarà el seguiment del procés de la malaltia i ajudarà a compartir emocions amb els seus éssers estimats, que els farà més forts i més capaços d’afrontar els tractaments. Compartir ajudarà a adaptar-se a la nova situació. De fet la família també s’haurà de reorganitzar, però intentant conservar les rutines i les activitats familiars. És bo mantenir-les, perquè la normalitat tranquil·litza. Cal no descuidar els altres fills, no aïllar-los i fer-los participar del procés del germà/na. Comptar amb ajut extern també és positiu. El paper de l’escola és molt rellevant en la vida del nen i mantenir-lo connectat a ella evitarà l’aïllament d’una part del seu ambient. Els cuidadors també han de tenir cura d’ells mateixos.

Cal veure que és el que el malalt necessita. I per això cal la comunicació. Cal informar els infants i els adolescents de forma continuada i entenedora, utilitzant un llenguatge clar, precís i adequat. De vegades amb ajut de suport escrit i/o audiovisual. Cal respectar sempre la privacitat del pacient. I, quan cal, s’ha de donar suport psicològic i social, i tant pot caldre inicialment com durant tot el procés de la malaltia. L’adolescent madur, degudament informat, és capaç de participar en la presa de decisions referents a la seva malaltia i al seu tractament. És molt important que els sanitaris, els pares i la resta de familiars i les persones que l’envolten l’entenguin, que es posin en el seu lloc.

El càncer infantil no es pot defugir, sinó que s’ha d’encarar i tractar. I s’ha de fer tant des del punt de vista mèdic com l’emocional. Empoderar el malalt i les persones del seu entorn, fa més senzill el seu procés.