De veritat, que Figueres no està en decadència?

Dimarts, 22.11.22: conferència de Joan Armangué en el Cercle Sport Figuerenc sobre el passat, el present i el futur de la indústria a Figueres, en un acte relacionat amb l’exposició «Made in Figueres». Ben documentat com sempre, l’exalcalde va apostar per un futur prometedor –indústria 4.0, preferiblement en zona urbana– en la línia positiva de la història recent de la ciutat i sempre que sapiguem aprofitar les oportunitats que es generaran en els espais propers a la nova estació de l’AVE i els que quedaran alliberats quan desaparegui la via del tren tradicional d’entrada a la ciutat.

Penso que la seva posició és sòlida, però té, al meu entendre, dos punts que generen dubtes (que ell mateix va apuntar):

En primer lloc, Armangué parla de la «ciutat real» referint-se a les seixanta-cinc mil persones que viuen en les setze poblacions que constitueixen l’àrea urbana de Figueres. En això, crec que és massa optimista, perquè cadascuna d’aquestes poblacions es blinda (egoistament?) planificant poca superfície per a la indústria, i perquè ja els va bé el fet d’haver-se convertit en la zona residencial de la capital, amb nivells d’ingressos més alts, escoles no segregades i poca immigració. Els problemes de pobresa i els conflictes culturals se’ls queda Figueres. Costarà molt canviar aquesta dinàmica i fer que els pobles veïns es facin corresponsables dels majors costos (habitatge, serveis socials, seguretat) que la situació actual comporta per a la capital altempordanesa.

En segon lloc, veig Joan Armangué massa confiat en l’administració de l’Estat. Cal tenir memòria. Som una ciutat de frontera i això políticament és important i té conseqüències imprevisibles. Veurem com influeix el corredor mediterrani. D’altra banda, el nostre terme municipal és molt petit i les inversions s’acaben fent a Pont de Molins, el Far d’Empordà, Vilamalla, Santa Llogaia d’Àlguema o Vilafant. Tots aquests factors junts acabaran consolidant Figueres com a ciutat dormitori per als treballadors amb menys poder adquisitiu de tota l’àrea urbana. Perquè el preu del lloguer és menor, els serveis públics són bons i la distància fins a la feina no representa cap problema. Crec que ens hem de preparar per a aquest escenari.

Figueres, de fet, pateix totes les segregacions possibles, especialment l’escolar. Ningú s’atreveix a dir-ho, però aquesta és la raó principal (i no pas l’habitatge) de l’èxode de moltes famílies cap als pobles de l’entorn. Armangué parla, i ho fa molt bé, de macroeconomia. Penso que, en paral·lel, i segurament, en primer lloc, la ciutat ha de fer els deures que té endarrerits: urbanisme més integrador, promoció de l’esport escolar, suport a l’associacionisme, creació d’espais de relació social, acció efectiva contra l’incivisme, segona escola d’adults, nous centres cívics, nova biblioteca... La ciutat haurà de passar un temps mirant cap endins. Aquestes inversions només seran possibles si estalviem en altres àrees. Tothom sap quines.

Els últims quinze anys, l’administració local no va voler veure un canvi de població que estava passant en directe i a la vista de tothom. Quan finalment l’Equip de Govern n’ha sigut conscient, la crisi econòmica i la pandèmia han aixecat nous obstacles de gran dificultat.

Aquesta problemàtica no és exclusiva de la nostra ciutat. Amb variants, totes les ciutats mitjanes la pateixen, però fa temps que l’han acceptat (Olot, Salt) i actuen en conseqüència.

Ara mateix, la precampanya de les municipals de l’any vinent no ajuda gaire a mantenir amb serenitat aquesta classe d’objectius a mitjà termini.

La cançoneta que Figueres no està en decadència i la fantasia que amb més policia tot anirà bé van precisament en la direcció contrària.