Avui encara deu ressonar per les parets del Teatre Jardí de Figueres el repicar dels estrepitosos tambors de Calanda i la no menys eixordadora ovació que va dedicar el públic figuerenc a La Veronal després del catàrtic final del seu espectacle. Poc es devia imaginar Marcos Morau, alma mater de la companyia, ni la seva troupe quan ens van visitar per primer i últim cop (Rússia, Figueres Es Mou, 2016) que, cinc anys després, amb Sonoma tindrien l’honor d’extasiar de la mateixa manera al públic d’Avinyó a la cort homònima del Palau dels Papes durant 4 funcions davant 2.000 persones cada nit al festival d’arts escèniques més important del món.
Des del mateix instant de l’obertura del teló, les nou ballarines ens submergeixen dins d’un univers fascinant, fantasmagòric i oníric que ret homenatge a Luis Buñuel i al surrealisme, amb un treball físic i una coreografia trepidant i d’enlluernadora precisió. Monges, bruixes, capgrossos d’ancianes, noies coronades amb magnífiques aurèoles de flors i que esdevenen virginals i alhora mortuòries. Crits, xiuxiueigs, cors polifònics, però també recitacions de nombrosos poemes coescrits per diversos dramaturgs actuals (El Conde de Torrefiel, Carmina S. Belda) i declamacions de benaventurances modernes, dedicades a mil rostres del món contemporani: «Benaventurats els que tenen fam i set de justícia (…) benaventurats els nàufrags dels mars (…), els qui algun dia trobaran la cura del càncer, la malària, la sida, l’Alzheimer…».
Sonoma és poètica i radical, femenina i feminista, reivindica les dones oblidades als llibres d’història, les empodera i és d’aquelles obres d’art totals que queden esculpides per sempre més a la memòria col·lectiva de qui n’hagi pogut ser testimoni.
