Ja pot, el secretari general de Nacions Unides fer declaracions altisonants, proclames i advertències, de la gravetat del canvi climàtic, que si el que volia aquest màxim organisme, era cridar l’atenció, mobilitzar l’opinió pública i pressionar els governs, per tal d’aprofitar aquesta última oportunitat per capgirar l’evolució de la crisi climàtica, potser provoquin l’efecte contrari.

Més enllà que aquesta cimera del COP 27, es realitzi en un país on hi ha una fèrria dictadura, més sanguinària que altres criminalitzades per Occident, amb el que això representa d’hipocresia, i on els participants i periodistes estan limitats, vigilats i fins i tot segons quines ONG tenen prohibit l’accés a segons quins espais, i tot això ja seria greu; més enllà que aquesta cimera es faci en un ressort turístic de luxe, on se li ha fet un exquisit rentat de verd, de cara a la galeria; més enllà de continuar donant arguments als escèptics de la lluita contra el canvi climàtic, amb l’arribada de 400 avions i jets privats de diferents parts del món amb nombroses delegacions (repetint l’espectacle del turisme climàtic i les emissions de CO2); en fi, més enllà que de la COP 26 (a Glasgow), a aquesta COP 27, no s’han fet avenços, s’han multiplicat exponencialment els desastres climàtics i els estats i les societats haurien d’estar molt més preparades per prendre mesures dràstiques, hi ha un aspecte que provoca més indignació, i és la utilització dels països del Sud global, més vulnerables al canvi climàtic, com a pantalla per desviar l’atenció del problema de fons i el més greu, és la reducció urgent de les emissions de combustibles fòssils. Que es vulgui resoldre sobtadament com important, i certament ho és, l’ajuda al finançament dels països pobres, pels impactes del canvi climàtic (que no han provocat) que estan patint i patiran amb més intensitat pel fet de no tenir infraestructures, pot resultar un altre rentat de verd, amb alt vernís humanitari, si paral·lelament els acords de mínims als quals es va arribar a Glasgow, en línia amb els Acords de París, que ja venen de lluny, per reduir les emissions de CO2, continuen sent bla, bla, bla.

Seria, com fem a Catalunya, organitzar, però encara amb més bombo i plateret, una gran gala tipus Marató de TV3, per tal que el Gran Recapte pel Banc d’Aliments, estigui millor sortit, mentre permetem que segueixi intocable l’estructura econòmica que provoca l’augment de desigualtats socials. La cimera de Sharm El Sheikh és el resultat d’allò que no fem a escala local, a cada país. No mirem Egipte, mirem-nos a nosaltres. Tenim el que ens mereixem. Inclosos els desastres climàtics que ja ens afecten a nosaltres.