Ja m’agradaria pensar que tots els problemes de Figueres es poden resoldre com ho ha fet ara l’Ajuntament amb la conflictiva cruïlla de la carretera general amb la pujada del Castell. Amb el preu de cost d’un pis de segona mà amb tres habitacions i un balconet, es podrà posar un grup semafòric en aquest punt de l’avinguda Dalí que, des de sempre, ha estat una dificultat per a donar continuïtat a la trama urbana de la ciutat.

Fa tot just un mes, més o menys, explicàvem en aquestes mateixes pàgines quins eren set dels molts pecats capitals que tenia la trama urbana de l’N-IIa. Cada dia em cau la cara de vergonya –com a figuerenc que estima la seva ciutat–, quan veig que l’Estat espanyol té aquest vial completament abandonat. Només heu de mirar els fanals desapareguts i que mai s’han tornat a recol·locar per entendre-ho.

Quan es va reconvertir la plaça del Sol en rotonda, se’ns va dir que no patíssim, que la reversió de la carretera a la ciutat ja era un fet. I res, com sempre. L’Ajuntament ha fet un pla que detalla com hauria d’estar l’N-IIa per a rebre-la en condicions. Aconseguir-ho costaria –a l’Estat, que som tots– uns nou milions d’euros, tirant curt.

I ara resulta que amb només 146.000 euros, que pagarà la Generalitat –que també som tots–, es millorarà la cruïlla per a fer-la menys perillosa. En saber-ho, els nens i les nenes de la Llar d’Infants, anteriorment dita Guarderia Laboral, han picat de peus i de mans per fer-ho saber als seus pares i avis. Apa que no feia temps que s’ho esperaven. Quan la notícia ha transcendit, la gent que puja i baixa del Castell, que no és poca, ha aprofitat per fer-hi quatre voltes més abans de reprendre temporalment l’esport de risc que és intentar travessar l’avinguda Dalí en aquest punt. (Nota de l’autor, entre els semàfors de l’avinguda Aroles i els del carrer Portlligat hi deu haver mig món de distància, pam amunt, pam avall).

Doncs sí, tants anys esperant una solució i ara, des de la conselleria dels Mossos, es rascaran la butxaca per solucionar aquest xamfrà que fa dècades que demana una solució.

I, sabeu, resulta que en aquest punt ja n’hi havia hagut de semàfor. Un dels aparells antics va formar part del mobiliari urbà, sense funcionar, fins a mitjans dels anys noranta. L’aleshores regidor de manteniment, Esteve Gratacós, el va fer retirar per a guardar-lo en el dipòsit de Can Sagrera.

Felicito, sense ironies, el Govern municipal per aquesta bona notícia. Però em preocupa que una solució de 146.000 euros no acabi sent l’excusa que necessitava el Ministeri del ram, abans dit MOPU, per a allargar encara més la solució final a tota l’N-IIa. I sense haver pagat ni un duro (Segona nota de l’autor: No parlo d’euros, el problema té un preu que s’ha de conjugar en passat).