Aquí n'havíem dit sempre Sant Pere de Roda, però darrerament s'ha anat imposant a poc a poc el mot en plural: Sant Pere de Rodes. Qui té la raó? No se sap mai això... Recordo de la meva llunyana infantesa quan els escolars, acompanyats pels mestres, anàvem de Llançà fins al monestir selvatà a peu, pel coll de les Portes. Després de la visita, dinàvem vora la font, prop del cenobi, i tornàvem a baixar amb tota la fe i l'alegria del món. Enguany, Sant Pere de Roda celebra els mil anys de la seva consagració, el 5 d'octubre de l'any 1022. El monestir va tenir un pic de 130.000 visitants a l'any en la dècada de 1990.
He llegit al diari Ara que hi ha cinc misteris que envolten aquest monestir. El primer, les monedes d'or i plata d'un mort desconegut, que les va amagar gelosament i no va tornar a recuperar-les. L'any 1989, l'arqueòloga Anna Maria Puig va desenterrar un recipient de ceràmica que, si fem cas de les monedes que hi havia, es va ocultar en una data imprecisa entre els segles XV i XVI. Les monedes, 348 d'or i 310 d'argent, procedien de diversos països al voltant de la Mediterrània.
El segon misteri és pensar quina dèria va portar aquells homes a sacrificar generacions en la construcció del gran monument, en un indret solitari i gairebé inaccessible. Al cim que domina el monestir s'alçava el castell de Sant Salvador de Verdera, un lloc fascinant a una altitud de 670 metres sobre el nivell del mar. En tercer lloc, a l'altar del temple hi havia un reliquiari amb el braç i el cap de Sant Pere, segons es deia llavors. La gent hi anava a demanar bons auguris i futurs plaents. També presumia Sant Pere de Roda de tenir una pedra de la lapidació de Sant Esteve, el dit petit de Santa Helena, una costella de Sant Just, un queixal de Sant Valeri i una ampolleta plena de la sang de Crist. Déu-n'hi-do!...
Una altra, la que fa quatre. Els mil anys de la consagració de l'església de Sant Pere coincideixen amb els també mil de la Bíblia de Rodes, que és ara a la Biblioteca Nacional de París. Aquest llibre consta de 556 folis de gran categoria artística. El cinquè i últim misteri: a l'edat mitjana, els catòlics creien fermament en la indulgència plenària i feien llargs pelegrinatges per redimir-se dels pecats comesos. Sant Pere de Roda té el jubileu més antic de la història, anterior fins i tot al de Santiago de Compostel·la.
Una butlla segellada pel Sant Pare de Roma permetia al nostre monestir celebrar el Jubileu o l'Any Sant, moment de la concessió de les indulgències plenàries. Però l'inquisidor de la corona catalano-aragonesa, Nicolau Eimeric, va denunciar al seu dia que la butlla papal era falsa. Amb tot, Sant Pere de Roda és un conjunt monumental renascut de les pròpies cendres. Tot i la greu sequera d'aquest any, la verdor no l'ha abandonat i esperem que no ho faci mai.
Pere Coromines, a Les gràcies de l'Empordà, així ho explicava: «La gràcia que fa vint-i-una de l'Empordà són les runes de Sant Pere de Roda. Jo hi he pujat com apassionat romeu i he sentit la punyent emoció d'adorades memòries al trepitjar les runes de l'antic cenobi català. Al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m'ha semblat encara més plana i resplendent, he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s'hi emmirallava el sol».
